Parlo dels préssecs del pic de l’estiu, que aquest any són més saborosos que mai. Sempre em criden la mirada. Però no el tacte, massa pelut.
Vet aquí, doncs, aquesta natura morta fotogràfica -que els pinzells els tinc abandonats-, d’uns préssecs a casa, aquesta setmana.
Just per recordar aquell poema de Carner, “Cal·lídia i els préssecs”, del recull Els fruits saborosos. En copio les tres primeres estrofes. Que vagi de gust!
Ton seny, oh previsora, de mon delit és causa.
De l’arbre en primavera vas respectar la flor
i ara tos braços nus m’allarguen com un do
el fruit perfecte, arrodonit amb pausa.
El teu esguard s’ha fet un destí que em vigila.
Semblen els préssecs més rodons en els teus dits.
Apagues cants de cel i fresses de la vila:
ets tota com un dia d’agost que no vol crits.
Ja de l’estiu van coronant-te les diades
per dol en la memòria dels dies que vindran.
El ventijol s’adorm, les fulles són fermades,
l’aigua reposa amb una claror que està sotjant.
Entrades
Prèssecs de vinya, potser?
ResponEliminaPel meu gust, són els més saborosos.
Però quina melmelada més bona en sortiria, d'aquests peluts!
ResponEliminaMariàngela, seguim amb les coincidències. Fa pocs dies vaig escriure un apunt al meu blog, a la secció "Recuperant els clàssics", fent un comentari sobre el curs a l'UdG. Justament hi vaig transcriure aquest mateix poema, a tall d'exemple, de Carner.
ResponEliminaI tens raó, aquest any els prèssecs son molt saborosos.
Que vagi de gust, també.
No sé si són els vertaders préssecs de vinya, però s'hi assemblen força, Teresa.
ResponEliminaSegur que fas una melmelada boníssima, Manel! En altres èpoques també en feia jo!
Mira que en va escriure d epoemes en Carner. Ja és casualitat que ens fixéssim en el mateix, Lluís!