dissabte, 16 de juliol de 2011

La casa de Quart

El meu poble és una mica més enllà de Quart, més cap a mar, per això he fet milers de vegades la carretera de Girona a Llagostera. En arribar a Quart, venint de Girona, em fixo en la casa dels narcisos, a mà esquerra; després de pocs metres, a mà dreta, mig amagada rere unes alzines esponeroses, sempre tinc una mirada fugaç per la casa d’en Miquel Pairolí. 

Fins fa pocs dies, el pensava a dins, tal com el vam descriure a l’Atles literari de les terres de Girona: “Miquel Pairolí viu i escriu en plena natura, en una casa enmig de la plana de Quart que és evocada en el seu Paisatge amb flames ‘des d’aquesta habitació on escric contemplo cada dia aquestes roses del roser que s’enfila per la paret de porxo’.” Ara, quan de cua d’ull la casa passa pel meu camí, penso en la mare que ha hagut de viure la mort del fill. 

He il·lustrat aquest post amb una de les pàgines de l’Atles dedicada a Quart.

3 comentaris:

  1. La pena més terrible: veure morir un fill.
    Recordem Pairolí llegint-lo, el millor homenatge.

    ResponElimina
  2. Com diu Teresa Costa-Gramunt el millor homenatge és llegir-lo. Jo ahir ja vaig començar "Cera" mentre lamento la mort d'un home jove i bo. El seu poble, Quart, com saps, Mariàngela, tampoc esta lluny del meu racó.
    Un petó!

    ResponElimina
  3. Em va impressionar aquesta frase que vaig sentir dir un dia a l'escriptora Montserrat Vayreda: "No hi ha res que s'esborri tan ràpidament com la memòria dels morts".
    Una bona abraçada, amigues!

    ResponElimina