dijous, 21 de juliol de 2011

L’arròs a la cassola

Sempre procuro fer-lo a la mateixa cassola, la petita de la bateria de cuina d’acer inoxidable que em va regalar la meva àvia, a instàncies de la meva mare, quan tenia disset o divuit anys (la família em va començar a preparar l’aixovar molt aviat). La cassola viu amb mi, des que em vaig casar, arreu on he viscut. 
Els ingredients que poso a l’arròs sempre són els mateixos: ceba, tomàquet, all, costelló de tocino, pollastre amb menuts, sèpia, gambes, brou de peix, arròs, sal i oli. La recepta és la que em va ensenyar la meva mare. Però, ai, l’arròs mai no em surt de la mateixa manera, ni té el mateix gust. És clar que els ingredients poden ser de qualitat o de maduresa diversa, i que el temps de cocció i de manipulació no és mai exacte. 

Amb tot, sempre he tingut el convenciment que el que més influeix en aquesta diferència de gustos prové, sobretot, de la casa on faig l’arròs. A la casa de Romanyà, per exemple, sempre tenia el mateix gust, ben diferent del que tenia al pis de Santa Cristina. 

Amb l’arròs a la cassola em penso que passa, més o menys, com amb l’escriure.

A la fotografia, madame cassola, sense arròs, a la cuina de Girona, diumenge passat.

6 comentaris:

  1. Tens tota la raó, l'arròs a la cassola surt bé depenent de moltes coses i moltes són subjectives i difícils d'identificar. Però la meva mare i el meu pare (sempre el fan entre tots dos) diuen que el secret és coure bé la ceba, ben torrada, anar-hi afegint aigua tèbia i no deixar que es covi. Jo ho vaig provar una vegada i em va sortir força bé...però necessites tant de temps que no n'he tornat a fer. Petons des de la Vall d'Aro!!

    ResponElimina
  2. Que bonic fer l'arròs a la cassola entre dos, Cristina! Al facebook hem tingut un gran debat sobre les causes del gust de l'arròs. L'aigua és definitiva per a molts. Jo continuo pensant que el gust li posa la casa. Una bona abraçada!

    ResponElimina
  3. Com a mínim és grat de saber que hi ha algú altre que té una mateixa cassola que fa un arròs amb gust diferent. I jo que em pensava que era la única!!!

    ResponElimina
  4. Sí, senyora, compartim sensacions! Abraçada estiuenca, Elara!

    ResponElimina
  5. Jo en faig molt sovint, d'arròs a la cassola, sobretot els diumenges, ja que és un dels pocs plats dels que, a casa, tothom en menja.

    Un dia que va venir a dinar el meu fill gran amb la seva parella, de la cuina estant vaig sentir que li deia: “Aquesta és l'olor dels diumenges a casa”.

    Em va fer il·lusió pensar que potser un dia, com ho és en mi la meva mare, jo també seré record gràcies a una flaire.

    P.S. Ep!: Però no és que em vulgui morir, eh? :))

    ResponElimina
  6. Una flaire, una imatge, una música, una esgarrifança, un lloc, un pensament ens porten el viu record d'algú. És molt bonic que el teu fill gran identifiqui l'olor dels diumenges a casa. I que sigui per molts anys, Enric!

    ResponElimina