dimarts, 5 de juliol de 2011

"Semper manebunt" virgilians

A la Bucòlica cinquena, el pastor Menalcas acaba el seu cant sobre l’apoteosi de Dafnis, amb aquests mots: “Mentre el senglar estimi els cims de la muntanya i els peixos els rius, mentre de farigola es peixin les abelles i de rou les cigales, sempre viuran el teu culte, el teu nom i les teves lloances.” 

Al llibre primer de l’Eneida, Eneas adreça a Dido aquestes paraules, quan la coneix: “Mentre els rius correran cap al mar, mentre les ombres s’esmunyiran pels plecs de les muntanyes, mentre l’aire del cel peixarà els estels, sempre duraran la teva glòria, el teu nom i les teves lloances damunt qualssevol terres on em cridi el destí.”
Vaig fotografiar l’abella, mentre s’apeixava de flors, al jardí de Llagostera, el dia de Sant Joan. 

5 comentaris:

  1. El necessari nodriment... No obstant això, el de flors és ben poètic!

    ResponElimina
  2. Preciosos aquets cants que transcrius! I aquest jardí de Llagostera que sempre ens sorpren a través dels teus ulls.
    Un petó, Mariàngela!

    ResponElimina
  3. I el nostre també, Teresa, si ens el mirem amb ulls poètics!

    Ah, Virgili insuperable, Glòria! Abraçada.

    ResponElimina
  4. “Mentre les ombres s'esmunyiran pels plecs de les muntanyes...” Bufa, Mariàngela!: Algú li hauria de dir al tal Virgili que té pasta de poeta, eh? :))

    ResponElimina
  5. Vet aquí l'enamorament etern que sento per ell, Assur!

    ResponElimina