divendres, 9 d’octubre de 2009

Carles Riba a Micenes

Des que la casa de Schliemann a Micenes va ser transformada en un petit hotel-restaurant, l’any 1862, va ser el lloc triat per molts intel·lectuals i artistes, però també militars i presidents d’estats, que pelegrinaven a Micenes, a la cerca de les seves arrels. Porta l’emblemàtic nom de la que fou esposa de Menelau, Belle Hélène, germana de Clitemnestra i per tant cunyada d’Agamèmnon, causant de la guerra de Troia i de tots els mals que van caure damunt Micenes.


A la Belle Hélène hi ha un llibre de signatures que ja va iniciar el pare de l’actual propietari, el simpàtic Georgious. Amb aquest llibre es pot refer més d’un segle de la història de Micenes, aquella que explica el que ha representat per a la cultura occidental un nom tan lligat a Homer i als grans tràgics grecs. Georgious sap del tresor que té a casa seva i ha fet reproduccions fotogràfiques de moltes de les pàgines d’aquest llibre d’or, justament d'aquelles que contenen signatures i dedicatòries de noms destacats, i les té emmarcades i exposades a les parets del seu hotel. Des de Virginia Woolf a Lawrence Durrell, des de Goebbels a Rommel es poden veure les paraules d’elogi i d’emoció que l’estada a Micenes va suposar per a tots ells.


Hi ha també l’autògraf de Carles Riba de 1927, l’any del seu únic i intens viatge a Grècia. El té reproduït en un menjador interior, emmarcat en un quadre que el professor de la Universitat de Barcelona, Alexis Eudald Solà, li va portar l’any 1993, coincidint amb el centenari del naixement del poeta. En el quadre s’hi pot veure una fotografia de Carles Riba feta al Monestir de Montserrat el 1956, l’any de la Corona Poètica a la Verge de Montserrat, la inscripció Carles Riba i en grec Barcelona 1893-1959 poeta, traductor i hel·lenista català, a més de la fotografia de la dedicatòria amb la signatura de Riba a sota. Ens el va ensenyar orgullós. Em va donar records per a l’Eudald i l’encàrrec d’anunciar-li la seva propera visita a Barcelona. El dia que vaig donar-li els records va ser el darrer que vaig parlar amb l’Eudald. Els déus se’l van emportar massa aviat, com a molts herois grecs. D’això ja fa nou anys. I en fa cinquanta de la mort de Carles Riba.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada