Planxava. Potser sí que relaxa planxar. Si més no permet pensar. I si la peça que allises sota el ferro roent ve del passat, els pensaments s’envolen sense aturador vers regions llunyanes, vers temps reculats, de la pròpia vida. La peça venia de la casa de Romanyà. Arribar-hi a Romanyà no costa gaire, ni amb la imaginació, ni de debò. A vegades, però, 30 quilòmetres són més llargs que travessar tot un oceà.
Fa vint-i-cinc anys que el meu marit i jo vam comprar la casa de Romanyà. Però la casa tenia vida, abans que la compréssim, dotze anys de vida. No sé quina fotografia triar per il·lustrar aquest primer post sobre la història d’El Senyal Vell. Als àlbums familiars n’hi ha centenars, milers i tot, diria. N’agafaré una de les que ja hem fet servir alguna vegada. Vés a saber si continuaré aquesta història de la casa, en posts. Generalment no planxo.
Entrades
Pensa que moltes peces de roba, malgrat el que diguin quan te les venen, fan molt més goig si les planxes, i si, com insinues, planxar et relaxa i, com gairebé afirmes, a més a més et permet pensar, tot i que ja sé que no seria políticament correcte demanar-te que planxessis força, està molt clar que si tot planxant va sortint material per continuar en el blog la història de la casa, jo crec que val la pena que despleguis la post i endollis la planxa.
ResponEliminaDe debò que moltes peces de roba, un cop planxades, fan molt més goig! ;)
Planxar o no planxar, quin dilema. Et loca saepe nocent, que deia Ovidi.
ResponEliminaDe debò que m'ha encantat el teu comentari. Gràcies.