dilluns, 13 de febrer de 2012

Centenari de Miquel Dolç (II)

“D’igual manera, el culte oficial de la Sibil·la de Cumes havia cessat durant el segle I de l’Imperi. Una arreverent al·lusió de Petroni en el Satiricó ens fa arribar un eco del jovial escepticisme de l’època de Neró: ‘Doncs pel que fa a la Sibil·la’, diu Trimalció, ‘de debò que la vaig veure jo mateix amb els meus ulls enjòlit dins una gàbia; i quan els nois li demanaven: -Sibil·la, què vols?-, ella responia: -Em vull morir-’. El lúgubre episodi, digne de la més insolent picaresca, no ens pot sorprendre. Segons Ovidi, la Sibil·la de Cumes, quan va baixar a l’Avern amb Eneas, tenia set-cents anys, i encara n’havia de viure d’altres tres-cents. Apol·lo havia accedit a la seva petició d’una llarga vida, però ella es va oblidar de demanar-li una joventut perenne: s’havia convertit en una pelleringa humana -o divina, que és pitjor-. Al rompent de l’alba del segle IV s’han esvaït tots els seus rastres mítics. El seu sagrat centre de Cumes havia estat utilitzat com a lloc d’inhumació per la comunitat cristiana de la ciutat; fins el temple de Júpiter, que coronava el cim de l’acròpolis de Cumes, havia esdevingut, potser al llarg del segle V, una església basilical.” 

El fragment pertany a la ponència de Miquel Dolç, Actualitat d’un mite virgilià, pronunciada un 13 de febrer, com avui, però de l’any 1981, a la capella de Santa Àgata, a la Plaça del Rei de Barcelona, en la clausura d’un simposi d’estudis clàssics que commemorava el bimil·lenari de la mort de Virgili. Dolç va parlar de l’origen del Cant de la Sibil·la. Després de la conferència vam poder escoltar el Cant interpretat, en viu i en directe, per Maria del Mar Bonet. Una jornada memorable. 
A la imatge que presideix aquest post, la Sibil·la de Cumes, pintada per Filippino Lippi en un fresc de l’església de Santa Maria sopra Minerva de Roma, apareix voltada d’àngels lectors. 

3 comentaris:

  1. Desconeixia l'origen de la Sibil·la. Només sabia que el mite era molt antic i, per descomptat, m'agradava i m'agrada la versió que fa del Cant, Maria del Mar Bonet. Resulta extremidor.
    Gràcies un cop més, Mariàngela. I un petó!

    ResponElimina
  2. Petita com una llagosta va quedar de tan que es va encongir de vella i la van tancar dins d'un pot de vidre. Me n'alegro que t'hagi agradat la història i la peça de Maria del Mar Bonet. Petó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, aquests desitjos demanats sense pensar-s'ho i que es concedeixen, com en el cas de la pobra Sibil·la, com es concedeixen!...

      Per això mateix em va fer tanta gràcia un relat curt de Quim Monzó, en el qual explica que un follet s'apareix al protagonista i li diu que li demani el que vulgui, però que s'ho pensi molt bé perquè només té trenta segons per fer-ho. El protagonista comença a barrinar, a barrinar, i poc abans que se li acabi el temps li demana... que quan se li acabi el temps, el follet se li torni a aparèixer!

      Elimina