dijous, 9 de febrer de 2012

Sense pell

Tots els humans tenim vides novel·lesques (de fet m’hauria agradat més poder dir novel·lables). Vull dir que qui més qui menys ha patit pèrdues, exilis, malalties, naufragis o accidents, s’ha enamorat i no ha estat correspost, o ha viscut intenses històries d’amor. Tots els humans vivim vides de novel·la. És clar. Però, a més, hi ha els novel·listes, aquells éssers que es guanyen la vida ajuntant un mot rere l’altre amb una certa gràcia, que observen i es preocupen per la condició humana, que volen deixar constància del pas dels humans en aquesta no sempre pobra, bruta, trista, dissortada terra. L’experiència humana que els és més propera, als novel·listes, és la seva pròpia. Vet aquí com, tard o d’hora, acaben escrivint un Diari d’hivern, com Paul Auster, i es despullen de cos i ànima, es treuen la pell, gairebé com aquell Robbie Williams de Rock DJ
No sé com es deu trobar avui Paul Auster, després d’haver passat a tinta quasi tots els racons de la seva fenomenologia del respirar. Vull dir, d’haver-se tret la pell i haver-ne fet tires. Potser ja ha començat a pellar.
Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post el darrer dia del mes d’octubre de l’any 2011, a la Devesa de Girona.

10 comentaris:

  1. Ves per on, suara he arribat a casa amb el Diari d'hivern de l'Auster dins la bossa del pa, juntament amb El Punt-Avui. I penso que aviat li clavaré queixalada (a tots plegats: al pa, al diari -sobretot al suplement de Cultura- i a l'Auster).

    ¿Vides novel·lables? Ai, la vida i les novel·les s'imiten mútuament, però sempre guanya la vida (que és més agosarada i més inversemblant).

    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com ha anat la queixalada? No tens pas una indigestió?
      Ben d'acord. Sempre, sempre guanya la vida.
      La saludada et saluda.

      Elimina
  2. Joan, és allò que la realitat supera la ficció.
    Mariàngela, m'ha agradat molt aquesta entrada! Els novel·listes observen, sí. Miren. Es tracta, doncs, de mirar, com deia Rodoreda, oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Justa la fusta, Núria. Pensava en aquest mirar de la Rodoreda quan escrivia aquest post sobre Paul Auster. I és que les connexions no tenen límits. Gràcies per les teves paraules!

      Elimina
  3. És difícil posar per escrit les entranyes, o la pell de l'ànima, o el sospir de l'esperit... I, no obstant això, insistim a fer-ho amb les nostres eines limitades.

    ResponElimina
  4. Recordo una anècdota llegida no se a on...

    L'actor Juan Luis Galiardo relatava les seves desventures al guionista Rafael Azcona quan aquest el va aturar dient-li (passo al castellà encara que igualment seré inexacte, disculpa'm):

    - "Para el carro Juan Luis que, con lo tuyo, Dostoyevsky no hubiera tenido ni para media página".

    Em quedo amb el Joan abans que amb el Robin:

    http://www.youtube.com/watch?v=hCsrDSongSk

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona anècdota, Ignasi!
      Mira, jo també. De fet el vídeo de Rock DJ em repugna força, però il·lustrava bé el que volia dir en el post.

      Elimina
  5. No m'ha semblat molt dura, Mariàngela. Ni m'ha sonat a novel·la de Paul Auster on, ja ho sabem, de cop i volta algú queda tancat en una casa sense claus o, s'embarca a sopar amb un professor que amaga un assassí. Ha estat com rellegir, en to més ensopit, "La invención de la soledad" que em va deixar un senyal molt més profund. A Paul Auster l'imagino mirant la TV des del sofà de la biblioteca com el vell que no li toca ser.
    I un petó!

    ResponElimina
  6. És una confessió, un dietari, una necessitat d'explicar-se i explicar la seva vida, més que una novel·la. Potser era el meu estat d'ànim d'aquell dia. Els camins de la vida i de la literatura són inextricables, estimada Glòria!

    ResponElimina