dilluns, 20 de desembre de 2010

El tresor de Romilly

L’any 1998, Jacqueline de Romilly va publicar una peça preciosa El tresor dels sabers oblidats, que l’any següent es va poder llegir en català. Ja el títol és una petita meravella. La professora de grec, que acaba de morir als 97 anys d’edat, havia decidit d’explicar la seva apassionada vocació docent en aquesta obra. Començava així: “Aviat farà un any que vaig perdre la vista quasi del tot.” Aquest fet i tot el seu món interior “redescobert” la van portar a escriure el llibre, perquè era “com si s’hagués corregut una cortina per mostrar tota una activitat subterrània -fins aleshores amagada- amb un bon nombre d’engranatges insospitats i de cop i volta perceptibles.” Tinc el llibre ple de frases subratllades, amb les quals em sento completament identificada. N’extrec aquesta: “La més bella de les paradoxes de l’oblit és, doncs, que aquest és com una reserva de la memòria; i la veritable activitat de l’esperit consisteix en el diàleg permanent que s’estableix entre records conservats i records oblidats. Els uns vénen a l’ajuda dels altres i, aplegats, vénen a la nostra ajuda tot al llarg de la nostra vida.”
N’he parlat moltíssimes vegades als meus estudiants d’aquest tresor dels sabers oblidats que Jacqueline de Romilly ens va llegar, i avui ho tornaré a fer, en homenatge a l’hel·lenista que hi veia tan clar des de la memòria literària, tot i la seva ceguesa. Perquè, a les classes, alumnes i professors amunteguem un tresor que “a poc a poc, ens fa el que som.” Roman dins nostre, tota la vida, encara que el creiem oblidat. 

Vaig fer la fotografia a Roma, el passat 9 de desembre.

7 comentaris:

  1. Molt bonica la frase i El Tresor dels sabers oblidats, Mariàngela! I recordo també la profitosa i agradable lectura de Per què Grècia?
    Gràcies per aquest tast de Romilly, i Bon Nadal!

    ResponElimina
  2. Saps, estimada Mariàngela? Crec que quan vam venir el món ho sabíem tot, però necessitem tota la vida per despertar aquest record.

    ResponElimina
  3. Tots dos fets: oblidar i ceguesa sempre m'han fet por i fins i tot n'he tingut malsons! És més, havent llegit el teu post, no recordo, com a alumne teu, sentir parlar d'això a la teva classe! Ara sí que m'espanto més!

    ResponElimina
  4. Gràcies a tu, LLuís. Bon Nadal també per a tu.

    Deus tenir raó, Teresa, i el tresor és allà des dels inicis. Que bonic!

    Era una dona positiva, ja ho veus, Manel. Va ser capaç de treure profit de les pors. No t'espantis més: aquell any no ho vaig dir a classe!

    ResponElimina
  5. Uf! Ara sí que deixo de tremolar! Que passis un molt bona nit de Nadal i un millor dia!

    ResponElimina