La Fonda

Era davant per davant de la casa dels meus pares, a Llagostera. Era, perquè ja fa molts anys que no existeix. És, però, un dels llocs importants del meu imaginari de nena i de jove.

La porta sempre era oberta. Donava a una gran sala que feia de menjador, de sala d’estar, de repartidor, de lloc de trobada. Al fons hi havia la cuina, gran i sempre plena d’atuells i de verdures. Al costat de la cuina, l’eixida. A mà dreta, les habitacions de la planta baixa, una especialment que donava al carrer, davant per davant de la sastreria. Hi havia també la porta d’una escala que menava al primer pis amb més habitacions. Abans, però, a mà esquerra tot just entrar, hi havia un petit despatx amb llibres, pintures, plomilles, tintes, pinzells, dibuixos, cavallets. Era el sancta sanctorum del senyor Pere. El pintor i professor de l’Escola de Belles Arts de Llagostera, Pere Mayol. El meu mestre de dibuix. La senyora Paquita, la seva esposa, era la mestressa. Feinejava tot el dia, amunt i avall, a dins i a fora. No puc destriar de la memòria la imatge d’en Luqui, el gos petit i rabassut, blanc, tacat de negre, que vagava al seu aire per la Fonda i pel carrer. No era carinyós, però era bon amic dels veïns. Hi passava tota mena de gent per la Fonda. Per sojornar-hi o per visitar el mestre pintor. Quan hi van instal·lar la caixa, van destruir els baixos de l’edifici, de rajol vist, singular. Per dins i per fora.

Vaig fer la fotografia del pis de dalt de la Fonda durant la cercavila dels gegants de la Festa Major, no fa ni un mes.