“Resten al mes tants dies com noms tenen les Parques”, que diria Ovidi.
I la brama corre arreu: ja hi ha sentència.
La brama no corre, vola, “àgil de peus i d’ales rabents, monstre esgarrifós, ingent, que té pel cos tantes plomes com, sota d’elles, ulls vigilants, indicible prodigi!, i com llengües i boques sonores i orelles erectes. De nit vola entre el cel i la terra, per l’ombra, estrident, i al dolç son mai no acluca els seus ulls; de dia, vetlla asseguda damunt el teulat de les cases o damunt les altes torres dels palaus i espaordeix les grans poblacions, missatgera tenaç tant de la mentida i de la calumnia com de la veritat.” Així és com Virgili personificà la deessa Fama, o rumor, o brama. I és que les notícies també volaven en l’antiguitat.
Vaig fer la fotografia a Roma, el mes de maig passat.
Entrades
Oh, estimada amiga. Una vegada més hem coincidit en fer-nos ressò, a través del blog,
ResponEliminade les brames que ens atenallen!
ningú millor que Virgili per descriure la Brama.
ResponEliminaQuè fa que les seves paraules sempre tinguin sentit. Que sempre càpiguen dintre de la nostra quotidinitat?
No ens podem sostraure al nostre entorn, Teresa!
ResponEliminaEl nostre Virgili sempre ha donat i ens donarà paraules exactes. És un clàssic, és a dir, vigent, ben vigent!
Sempre que llegeixo (malauradament mai el sento dir) el mot "brama" (com a substantiu, eh?), recordo com en vaig saber el seu significat: Va ser llegint "Bestiari", de Pere Quart:
ResponEliminaZebra: Pel desert corre la brama / que no et saps treure el pijama.
Irònica rima la de brama i pijama. Pere Quart, és clar.
ResponElimina