Sé d’on acabo d’arribar: de Roma. L’eterna. Però no sé on anem. Els meus amics italians m’expliquen semblants retallades de sou, supressió de subvencions a institucions científiques i culturals. Allà i aquí, les notícies són les mateixes. Aquí qui retalla es diu A, allà es diu B. És igual.
Amb tot, hi ha qui es continua estimant al bell mig d’una plaça de Roma. Amb tot, en un racó d’una plaça de Roma, hi ha qui continua dibuixant un edifici, romà, renaixentista o barroc. És igual.
Roma, 30 de maig de 2010.
Entrades
Roma està per damunt dels nostres caps, Roma, que és més que una ciutat, respon als nostres desigs de superació...
ResponEliminaFins i tot en temps de retallades la vida segueix... i què en faríem sense l'amor i sense l'art?
ResponEliminaRoma és el tot, i no Florència, com alguns diuen, si més no per a mi. Roma città aperta, sempre. I la vida sempre segueix!
ResponEliminaGràcies, Teresa, gràcies, Bet! Petons.
Ai Roma! Vam ser-hi a primers de maig. Cada racó, una expressió muda d'un passat ric. Cada pedra, una lliçó de futur. Cada pam, una sensació de riquesa. En tornar a Girona, un desencís temporal de viure en una ciutat massa nova.
ResponEliminaHi vam anar amb el meu pare: 87 anys i la seva primera vegada. Quan arribàvem a casa, em diu amb un sospir: aquí no hi ha columnes!
ResponEliminaM'agrada que t'agradi Roma, Miquel!