Tot fent camí cap a l’exili, un dels pastors de les Bucòliques de Virgili es lamenta de no haver estat capaç de veure com el llamp que va ferir un roure, en la seva presència, li predeia l’exili, al qual es veié abocat irremeiablement. Si la seva ment no hagués estat orba, se n’hauria adonat, diu.
També Virgili, però a les Geòrgiques, es dol d’aquells que no són capaços d’adonar-se que són feliços: “Ah! Massa benanants, si coneguessin / llur benanança, els llauradors serien!”
Érem a l’edat d’or i no ho sabíem?
Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest text, a finals de maig a Roma, en un moment volgudament feliç.
Segurament no sempre som conscients dels moments de felicitat, però sóc partidària de valorar les petites coses de cada dia... i sóc fervent partidària dels moments volgudament feliços. Enhorabona, Mariàngela!
ResponEliminaBonica reflexió. Carpe diem!
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina"El déu de les coses petites", sempre m'ha agradat el títol d'aquesta novel·la d'Arundhati Roy, però mai no l'he llegida.
ResponEliminaGràcies, Elara i Àngels, pels vostres comentaris.
Una abraçada.
Recuerdo siempre, en torno al poeta, "La muerte de Virgilio" de Hermann Broch, el movimiento de las olas, el movimiento de los párrafos...
ResponEliminaSaludos.
Virgilio autor, Virgilio materia literaria, grandeza de Virgilio.
ResponEliminaGracias J. Julio!