Era allà, tota sola. Quasi nova, de bona pell. Plena. A les escales de l’església dels jesuïtes. Una temptació. De qui era? Què hi havia a dintre? Un oblit? Un parany? M’hi acosto? En prescindeixo? M’atrau. La miro. La fotografio. D’un costat i de l’altre. Ningú no la reclama. Ah! El professor. És del professor ben vestit, amb ulleres, envoltat d’estudiants de secundària. Hi deu haver llibres. I apunts. Un piló de llibres. Un piló d’apunts. Quan sortim de l’església, el grup ha enfilat cap al Corso Vittorio Emmanuelle. La cartera ja no hi és.
Roma, 31 de maig de 2010, encara.
Entrades
Un apunt preciós sobre les sensacions i interrogacions que produeixen escenes com aquesta, amb un centre d'atenció tan atractiu.
ResponEliminaMe ha gustado mucho esta reflexión sobre la cartera vacía y las imaginaciones en torno a ella. Sería el inicio de un cuento de Pirandello o de Buzzati.
ResponEliminaSaludos
L'atzar ens ofereix imatges, que ens criden. Com em va cridar la cartera, molt menys espectacular que la façana del Gesú, però tan sola!
ResponEliminaM'afalaguen els vostres comentaris, estimada Teresa, querido J. Julio. Gràcies. Una abraçada.