dimecres, 10 d’abril de 2013

Memòries d’Aurora Bertrana

Avui presentem a la Sala Gòtica de la biblioteca del Campus del Barri Vell de la Universitat de Girona la nova edició dels dos volums de Memòries d’Aurora Bertrana (1892-1974). Us recomano vivament la lectura d’aquesta obra fascinant d’una dona que afirmava: “El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa”. I així ho va fer. El fragment que segueix pertany al primer volum. L’escrivia a principis dels anys setanta i es referia als anys vint i trenta, sempre del segle XX. No sé si han canviat tant les coses...

“Els falsos «savis» d’aleshores —perquè cada època té els seus falsos savis i en aquella època tampoc no en mancaven— somreien amb desdeny i publicaven discretes ironies saludant la nova aparició, dintre les lletres catalanes, d’Aurora Bertrana. Una dona que, sense demanar-los consell, gosava escriure i publicar un llibre entusiasta que cantava la naturalesa exòtica i els homes primitius! Amb elegants calfreds d’homes «ultracivilitzats» m’acusaven de deixeble de Jean-Jacques Rousseau, amb una irònica pietat envers aquelles teories de retorn a la naturalesa de l’autor de l’Émile i del Contracte social. Els molestava un poc (molt poc, naturalment, perquè «ells» ja sabien que una dona poca competència pot fer als homes en cap domini científic, artístic o literari) que, tot d’una, sense com va ni com ve, jo pugés amb un saltiró a la plataforma del «tramvia de l’anomenada», on ells ja anaven tan estrets fent Déu sap quins i quants equilibris per no perdre el lloc adquirit a força d’empentes.”

1 comentari:

  1. Dona intrèpida, d'esperit lliure, allò insufrible per als temerosos... Aurora Bertrana em produeix una gran admiració.

    ResponElimina