diumenge, 21 d’agost de 2016

La mà que fa la foto

Aquest matí, llegia un article d’un periodista que, aquest estiu, deu haver viscut un instant d’eternitat perquè s’ha empeltat de poeta. He pensat en els instants d’eternitat que es poden viure a la vida. Dolços instants feliços. També quan et fan una fotografia. L’àlbum de fotos de la vida no només reflecteix el pas del temps al rostre, sinó també l’instant d’eternitat que pots sentir en contemplar la mà que fa la foto. 

El fil del pensament s’ha posat a redactar aquest post, tot recordant aquell amic que diu que ja no n’escric tants. I ha furgat en la memòria per trobar una fotografia que l’il·lustri. És de fa ben pocs dies. El dijous 18 d’agost, camí de Vallter, ens va atrapar aquesta imatge a la vora de la carretera. La vaig voler fixar, per allò de captar la respiració del món. Sense adonar-me que fixava també la mà que fa la foto i el braç que condueix.

2 comentaris:

  1. El dia que en feia 49 se'm va ocórrer fixar el Duomo de Siena a la retina. Algunes fotos van donar una mica de coll... però sóc imperfecta i almenys em queden els retalls de la bellesa.

    Com tu has fet, la pau i aquest món que ens passa tan ràpid.

    Gràcies per ser-hi... ens hem de conéixer!!

    Petonarros,

    Montse

    ResponElimina
  2. Cantireta, gràcies pel teu missatge. Ens coneixerem, n'estic segura.
    De fet, no creus que és impossible de fixar l'instant d'eternitat? Tot són només aproximacions.
    Una bona abraçada!

    ResponElimina