diumenge, 4 de setembre de 2016

El català i el castellà al segle XVI

Com explicava en el post anterior, Dionís Jeroni Jorba va escriure la seva obra quasi cent anys després que Jeroni Pau. Era una altra època i les coses havien canviat. A l’epístola preliminar dirigida als Consellers de Barcelona, l’autor exposa las raons de l’ús de la llengua castellana: 

“Aunque, muy illustres Señores, esta obrezilla, haya sido traduzida en lengua estraña, empero se compuso en nuestra lengua Cathalana, y después la puse en Latín, y últimamente ha sido puesta y traduzida por Miguel de Rosers cauallero vezino desta Ciudad en Romance Castellano, y certifico a V. Magnificiencias que no lo ha hecho por menosprecio de nuestro lenguaje, en el qual algunos excelentes varones, y entre ellos aquel grande Ausias Marco, (aunque en verso) exercitó su delicado ingenio, sino por el entrañable desseo que yo tengo de que las cosas desta Illustríssima y generosíssima Ciudad, assí como son muy heroicas, y notables sean también muy sabidas, de suerte que he rogado al dicho mi amigo fuesse seruido de sacarla a luz en lengua Castellana, por los mesmos Españoles, Italianos y Franceses, y por otras naciones Orientales y Occidentales tan recibida: porque quitada la latina ninguna es mas entendida que la Castellana.” 

Quantes vegades hem escoltat aquesta excusa! Els temps havien canviat també per a la llengua. De la concisió, precisió i elegància del llatí de Pau hem passat a la verbositat i imprecisió del castellà del traductor de Jorba.

Pau i Jorba, dos autors i dues èpoques. Pau és l’autor innovador, el primer que descriu la ciutat, històricament, físicament. La seva Barcino serà utilitzada com a model per tots aquells que vindran després. Jorba aprofita la feina de Pau. La tasca de desbrossar el camí ja l’havia dut a terme Jeroni Pau a les darreries del segle XV.

Vaig fotografiar el Palau Requesens el mes de juny de l’any 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada