En l’espai d’un mes i mig, he vist dues pel·lícules franceses al Cinema Truffaut de Girona i un musical al Booth Theater de New York, amb un denominador comú: una família n’és la protagonista. Vet aquí els títols: Un conte de Noël, Le premier jour du reste de ta vie, Next to normal. Totes tres produccions són de l’any 2008.
El matrimoni de la família d’Un conte de Noël, un home més aviat gran casat d’anys amb una dona més jove, va tenir quatre fills, un dels quals va morir de petit. L’acció es desenvolupa durant un Nadal en el qual tota la família, el matrimoni, els tres fills ja grans amb les seves parelles i els néts es reuneixen a la casa familiar amb un problema: la mare pateix càncer i només es podrà salvar si algú de la seva sang és compatible amb ella per donar-li medul·la òssia.
A Le premier jour du reste de ta vie, la família té sis membres, un matrimoni amb tres fills i un avi, el temps de l’acció és més llarg amb una sèrie de flashbacks que mostren uns dies clau en cadascuna de les sis vides, que afecten irremeiablement les vides dels altres, la malaltia i la mort també hi són presents, i en aquest cas afecten l'avi i el pare.
La família de Next to normal, és més petita: una parella i una filla adolescent, més un segon fill que ha mort fa setze anys, però que és ben viu en la ment de tots i sobretot en la de la mare, l’única que ho admet. Des que va perdre el fill, la mare pateix (segons el psicòleg/psiquiatre de rigor) un trastorn bipolar amb al·lucinacions, per això comença un tractament mèdic i un segon que li fa perdre completament la memòria, amb la qual cosa no és ningú. I ha de tornar a refer la seva vida.
L’atzar, les petites o grans decisions de cada dia, la vida quotidiana anorreadora, la presència de malalties o morts com a detonant de la regeneració familiar... Vida.
Entrades
Això de l'atzar és quelcom discutible. No perquè en tingui coneixements, no sóc druida. Ni perquè hagi estudiat els avatars, no sóc entesa. Però segur que l'arbitri que ens envolta, i que en aquests cas envolta a totes les famílies és quelcom, en el meu parer, que sembla que estigui tant programat, com la pròpia programació està. Cada vegada més es dóna una importància remarcable a aquelles persones que segur mai seran "ex-família".
ResponEliminaTambé vaig veure ambdues pel·lícules, una més còmica que l'altre però totes dues enfocant el que més interessa, la gran desunió o dit d'altre manera, la poca unió que tenim entre familiars i no ens adonem fins que no en tenim, ni de família, ni d'unió.
P.S. núm. 1: M'encanta que puguem gaudir de tant bon repertori cinèfil a Girona (encantadora), al Barri Vell (inspirador), en versió original (genuí).
P.S.: núm. 2: M'agrada trobar Blogs com aquest. És un camí de mines de brossa el que hem de passar per trobar una riquesa com aquesta. Gràcies pel Blog.
Bon dia, Marina,
ResponEliminaEncantada de la visita i moltes gràcies pel triple comentari. Els clàssics creien que tot està escrit, Eneas sabia que tenia la missió de fundar una nova Troia i va haver d'abandonar Dido. Era designi diví, i res d'atzar. Però, bé...
La família, et rien d'autre. Famílies de molts tipus, però família. Eneas, altre cop, quan va haver de fugir de Troia portava el pare, ja vell, a coll, el fill, massa petit, de la mà, els déus de la llar a l'altre mà, i l'esposa tot darrere.
i gràcies, moltes, pel comentari del P.S. núm. 2.
Mariàngela Vilallonga