La memòria dels jardins

Dia d’estiu xardorós. Fas feina, però com si no avancessis. Et distreus amb una mosca, amb una formiga, amb un cop de vent, amb un cel diferent del que esperaries. Senzillament, et distreus. Entens el moviment lent de la gent dels tròpics. 

Aquesta tarda, estava llegint un llistat de títols de traductors i traduccions per a una feina que ja hauria d’haver lliurat. I em trobo amb Els jardins de la memòria de Michel Quint, traduït al català per Mercè Ubach, l’any 2002. 

Em ve al pensament immediatament Un jardin pour mémoire de Jacques Lacarrière una obra que tinc penjada al fons de la memòria fa un munt d’anys, des que la vaig comprar l’any 2000 a Perpinyà, segons que vaig escriure a la primera pàgina. 

L’original francès de Michel Quint porta el títol Effroyables jardins. No l’he llegit. Veig quin és l’argument a la xarxa. Encara hi trobo una novel·la de Lea Vélez, El jardín de la memoria i una obra d’Orhan Pamuk que en traducció portuguesa es titula Os jardins da memoria, (Kara Kitap, en turc, The black book, en anglès). 

Agafo Lacarrière de la lleixa. El llibre és ple de subratllats i de notes al marge, amb llapis, com acostumo a fer amb els llibres que llegeixo en segons quins estats d’ànim. Hi ha un foli manuscrit meu a dins. Es titula “Del cor, la memòria i els arbres”. Un altre dia potser faré un post amb el contingut del foli manuscrit. Ara només volia deixar constància d’aquestes connexions que es produeixen entre les coses, d’aquestes sincronicitats que es troben quan no es busquen. 

I d’aquest títol del primer capítol del jardí de Lacarrière, “Les saules ne sont pas les seuls à pleurer”. Com em va agradar la primera vegada que el vaig llegir!