dissabte, 27 d’agost del 2016

Sopars i secrets que maten

A la literatura llatina antiga hi ha, com a mínim, dos sopars famosos, la cena Trimalchionis del Satiricó de Petroni, la cena Nasidieni de les Sàtires d’Horaci. Un i altre sopars són descrits amb gran precisió i detall. Un i altre sopars són representatius del luxe que gaudia una part privilegiada de la societat romana. Ens podem imaginar ambdós sopars quan contemplem els frescs de les vil·les pompeianes amb menges exquisides, vaixelles precioses: aquelles copes de vidre representades al fresc de la casa dels amants, aquella fruitera de vidre amb magranes. 

Al sopar de Nasidiè, cau un dosser del sostre sobre la taula del banquet i causa seriosos estropicis: moltes peces de la vaixella eren de vidre. Al sopar de Trimalció, el protagonista diu que prefereix els atuells de vidre als de bronze, perquè no fan olor, i que si no es trenquessin se’ls estimaria més que l’or, però reconeix que sempre són per terra, fets miques. Petroni aprofita aquest moment per explicar una anècdota, atribuïda a l’emperador Tiberi, sobre un artesà que va fer una tassa de vidre que no es trencava. Un cop l’artesà va haver demostrat la raresa de la seva invenció, l’emperador va preguntar-li si algú més coneixia el secret de fabricació d’aquells vidres. Davant la resposta negativa de l’artesà, el va fer matar: si s’hagués sabut, l’or hauria perdut tot el seu valor.

2 comentaris:

  1. Si fa no fa, com ara... Els qui inventen coses inconvenients per al 'mercat establert' no els deixen pas surar...

    ResponElimina
  2. El gos té bona cura de tornar l'ovella al ramat, amiga meva.

    ResponElimina