dimecres, 1 de juliol de 2009

Baltasar Porcel

El vaig conèixer personalment l’any 1986, el dia que va presentar el meu llibre Els arbres, en versió Braille, al Palau de la Generalitat. Era el mes de juliol. D’això ja fa 23 anys. La seva prosa viva m’havia pres del tot quan vaig llegir Difunts sota els ametllers en flor, l’any 1970. Vaig mitificar el seu món mediterrani, de Sant Telm, d’Andratx. Admirava les seves descripcions de paisatges, les seves al·lusions a la mitologia grecollatina, les seves connexions amb totes les cultures que havia procurat viure en viu i en directe al llarg de la seva vida, amb l’etern retorn a la Mediterrània original i estimada, la vida viscuda a fons i escrita amb vehemència. L’estiu de l’any 1989 em va mostrar el mico de Pula i l’illot de Molta Murtra, els de debò. Sempre he pensat que la imatge d’Eneas en fugir de Troia, amb el seu pare Anquises a coll, el seu fill Ascani de la mà, els déus de la llar arrapats al pit i l’esposa Creüsa tot darrera, esqueia molt a la natura de Baltasar Porcel, feta de responsabilitat envers els seus.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada