Pobre Onyar!

Havia estat un riu prou digne al seu pas pel Pont de Pedra, no gaire anys enrere. Ara, però, allà on tothom s’atura per contemplar la postal més fotografiada de Girona, l’Onyar no acaba de ser ni riu, és una bassa bruta enmig de dues llenques de terra plenes de verd. Torna a ser aquell riu de fa tants anys, descrit per Josep Maria Espinàs el 1958 com

“un riu dubtós, de mirada enterbolida, un riu que sembla arrossegar una estranya malaltia”, on ja no poden navegar les barquetes de paper, perquè les seves aigües no llisquen. Ben lluny de l’Arno, al qual algú voldria que s’assemblés.

Que hi torni a passar més aigua deu ser una tasca que no depèn de nosaltres, però no deu ser tan difícil netejar-lo. O no embrutir-lo, és clar.