dimarts, 30 de març de 2010

Primavera


L’arribada de la primavera, el dia del Ram, la Setmana Santa, el meu aniversari, uf, tot de cop. S’amunteguen i s’enfilen, l’un rere l’altre, certs dies assenyalats que em porten records d’altres dies, com en un rosari que no sé quants grans tindrà. Molts dies, agafo la càmera fotogràfica i em poso a fixar en imatges tot el que veig, compulsivament. Hi ha tantes coses per a il·lustrar amb paraules en un post. O potser per no haver-ho d’escriure, però per mantenir-ne la memòria, tanmateix. Recullo notícies dels diaris per fer-ne un post al bloc. Però les notícies deixen de ser actuals i el bloc no s’actualitza. Tinc mandra, em dic. És l’arribada de la primavera que la sang altera, em dic. Faré anys, un any més, em dic. I em dedico a viure. El meu arxiu de fotografies creix, desmesuradament. La meva ment és incapaç de vessar per escrit tantes paraules pensades i no dites. Tot s’acumula. Els missatges als correus, els missatges a les xarxes, els treballs per fer. Més i més, sempre més i més. I tot, de seguida, es fa obsolet i vell. Els arbres es vesteixen de verd tendre, ens fan canviar l’hora i el sol ens acompanya més hores. El 3 d’abril se m’arrapa a la retina com el verd tendre als arbres. Però el verd durarà poc, tendre. I el 3 d’abril s’apressa massa per arribar, un any més. No em vull perdre com floreixen les glicines, però se m’escapen ja els núvols rosacis dels prunus i els narcisos s’endinsen al mirall, fins l’any que ve. “Corren els núvols pel cel. Tot s’encalça corrent.” M’amagaré, novament, darrera les paraules dels poetes, que ja ho han dit tot. I alguns tan ben dit. I me’n vaig a viure la primavera.


Les dues fotografies que il·lustren aquests mots d’avui són del meu arxiu. Vaig trobar aquest 3 d’abril, petrificat des de fa més de dos-cents anys, en el dintell d’una porta a Llagostera, el meu poble. La lleugeresa de les flors de l’altra fotografia serveix de contrast, o no, a la pesantor de la pedra. Són del jardí de la infantesa, també a Llagostera, és clar.

4 comentaris:

  1. Ja ho van dir: tempus fugit, carpe diem! Quanta raó... i sense xarxes socials, blocs, internet...

    ResponElimina
  2. Les flors de les pomeres dels vivers es veuen des de la meva finestra, esteses sota la immensa muntanya d'el Corb de les Guilleries. A la vall de Casteyet hi veig rossejar els àlbars. Els castanyers encara tenen les branques nues.
    Pel mig, tres turismes seguits segueixen l'eix transversal. Més al nord al capdamunt, el cim suau de santa Bàrbara amaga amb prou feines la torre metàl.lica de la MAT, encara sense fils encadenats. El vent belluga els pensaments del parterre i els filats de cotó del cel. Una vegada hi havia uns nens que van anar bosc endins per trobar la caseta de xocolata. Quan ja era fosc, un lllumet els va guiar. Ja hi som, es van dir emocionats. Al cap de poc, ensopegaven amb una carretera plena de llumets...de vehicles.

    ResponElimina
  3. Ante un 3 de abril:
    "¡Los caballos, abril!
    Vasto y callado
    sin levantar espuma en la ribera.
    vino el dolor en franca primavera,
    vino el dolor que tanto había esperado;
    vino el dolor y cuando estuvo al lado
    el corazón mantuvo su ceguera;
    quedé allí, frente al mar, la tarde entera,
    viendo en la playa el cielo abandonado;
    vi el agua, el agua ¡el agua!, que crecía
    hasta estar en sí misma frente a frente
    llenando el mar con su dolor abierto,
    ella llenaba el mar y en ella ardía
    la luz que vuelve a Dios, la luz poniente,
    ¡oh, hermosura del mar al descubierto".
    Luis Rosales: "Último encuentro"

    ResponElimina
  4. Gràcies pels vostres regals (d'aniversari).
    Pel bon record de les classes de llatí.
    Pel bell quadre des d'una habitació amb vistes.
    Por el hermoso poema abrileño. Con 16 abriles pasé un mes de julio en Soria. Mi madre me escribió un poema que empezaba: "Por los campos de Castilla / un brioso corcel va..." Así que gracias por "¡Los caballos, abril!"

    ResponElimina