dilluns, 21 de gener de 2013

Mercè Rodoreda, 30 anys

Volia titular aquest post “30 anys sense Mercè Rodoreda”, però no em semblava ajustat a la realitat, perquè l’escriptora és ben present a la societat catalana. Amb tot, el proper 13 d’abril farà 30 anys que Mercè Rodoreda va morir, a Girona, en una clínica que ja no és una clínica. Era un dimecres aquell 13 d’abril, vivíem a Santa Cristina d’Aro i jo intentava acabar la meva tesi doctoral sobre l’humanista català Jeroni Pau. La vaig acabar, i tant que la vaig acabar. En vaig fer la defensa el dia 16 de desembre d’aquell mateix any, després d’un estiu treballós. També fa 30 anys, doncs, d’aquesta meva fita personal. 

Aquell 13 d’abril vaig trucar a Modest Prats i li vaig dir que volia publicar un apunt sobre la mort de Rodoreda al Punt diari, que ara ja és també un altre diari. I l’endemà va sortir el text que il·lustra aquest post d’avui. Hi vaig incloure aquesta frase “La casa de Romanyà, prop del cel i mirant el mar...” Va fer fortuna. La va mencionar, en el seu sermó, el capellà que va oficiar la cerimònia de l’enterrament a l’esglesiola romànica de Romanyà. I l’endemà sortia als diaris.  

El mes de febrer de l’any següent vam comprar la casa de Romanyà, no aquella, sinó la que havia allotjat Rodoreda els primers anys de la seva estada a la muntanya. L’agost d’aquell 1984 vaig escriure un altre article al Punt diari: “Des de Romanyà”, en el qual explicava per primera vegada, i completament meravellada, l’estreta relació que acabava de descobrir entre les obres escrites per Rodoreda a Romanyà amb el paisatge de la muntanya i el jardí de la casa on ella i jo vam viure, des d’on ella i jo vam escriure, sense dir en cap moment que la casa era nostra i que escrivia en el mateix estudi de la Rodoreda. Han passat 30 anys, ni més ni menys. I ja gairebé res no és el que era.

3 comentaris:

  1. El nostre temps, amiga, s'escola més de presa que en èpoques anteriors, i molt del que vam veure i viure s'ha esvanit. Només resta el nostre record i la lletra escrita, beneïda lletra escrita!

    ResponElimina
  2. I tant que sí, beneïda lletra escrita, avui Olga Xirinachs en el seu blog parla també del temps,ho fa a partir d'un poema de Zoraida "Absolc el temps" O.X. diu: He triat aquest poema perquè m’hi he sentit identificada. Jo encara no sé si absolc el temps. Sé que visc “el reflex indulgent” dels somnis que explica. També he cregut que realment el temps s’aturava fora i que no hi ha noms. No obstant, una realitat tossuda fa possible que, escriure el motiu del reflex permeti a la poeta respirar avui encara.
    Quina fortuna poder escriure en aquest ambient, felicitats Mariàngela.

    ResponElimina
  3. Zoraida Burgos és el nom de la poeta, me l'he oblidat en el comentari anterior.

    ResponElimina