L'aranya (de Romanyà)

Peludes, rodones, allargades, petites, enormes, pigallades, marronoses, grisoses, ratllades, però sempre amb les seves potes allargassades i corbades, es passegen senyores del jardí i de les parets buides de la casa, penjades del sostre, amuntegades en els racons, amagades sota les xemeneies, enfilades en les branques més altes dels arbres, esfilagarsades en les heures, lligades d’una flor a una altra, però sempre a l’espera de trobar una bona víctima innocent per poder omplir la panxa. Aranyes que no mengen aranyons i tenen migranyes, el seu cap és excessivament petit per a suportar una panxa tan gran, depredadores astutes que esperen i esperen i saben que, tard o d’hora, alguna mosca o qualsevol insecte exquisit s’enganxarà les potes en la tela que han anat ordint hores i hores fins a esdevenir un teixit resistent, quasi invisible, i tremendament eficaç per a les seves intencions de caçadora incansable i de maneres refinades. No gosa, però, atacar directament les seves víctimes, en això és extraordinàriament primmirada, l’aranya, prefereix esperar-les amagada, però preparada, darrera d’algun obstacle que la faci passar desapercebuda per a donar confiança a les possibles víctimes, sap esperar i guanya quasi sempre, el premi s’ho val i no li calen pinces, ni agullons, ni urpes especials, la seva sola saliva es converteix en la seva màxima aliada, escup, escup i escup la seda de les seves xarxes mortals i, esgotada, s’asseu amb l’única finalitat d'aconseguir menjar. La seva vida no té cap altre al·licient, en té prou amb sobreviure i continuar teixint la seva arma mortífera, la seva tela, sense tornar-la a desfer de nit, com la Penèlope grega. Quina mena de mecanisme especial deuen tenir les seves vuit potes perquè ella no caigui mai en el parany que construeix per als altres?

El jardí respira humitat per tots cantons, desprèn una forta olor de terra mullada. Els arbres, moguts per un suau ventijol, destil·len encara gotes d’aigua dipositades damunt de les fulles, ara lluents i d’un verd intens. El cel ha desfet la nuvolada dehiscent i mostra una blavor esmorteïda. Les roques s’han empapat del líquid benefactor, i els líquens que les cobreixen mostren la seva ufana. Les teules han envermellit i regalimen gotims que fan clots a l’herbei atapeït de trèvol, ben arrenglerats. Els cargols passegen la seva closca polida i tornen a deixar el seu rastre llefiscós. Els ocells de nou fan sentir el seu cant i s’espolsen el plugim de les ales. L’aranya sent el pes de les gotes d'aigua sobre els fils de seda de la seva xarxa molla i incapaç de sostenir més pes, s’enfila pels camins delicats i refà el teixit tot xuclant l’excés d'aigua del seu laberint pentagonal. Ni una víctima no s’ha deixat atrapar en el parany remullat i lacerat per la força de l’aigua que ha caigut. Caldrà molt de temps per a refer els estralls de la pluja, però ella, l’aranya, es pren tot el temps del món; té tot el temps del món, si un animalot més gran que ella no gosa arrencar d’una estrebada la seva feina. Un conillet orella-llarg travessa d’una correguda l’espai de jardí entre les pedres cobertes d’heura i el suro de tres branques, aquell en el qual l’aranya treballava plàcidament i segura en la reconstrucció del seu estri sedós. El conillet amb la pota esquerra de davant es frega l’orella punxeguda, una serpentina quasi transparent li pessigollejava el cap, d’un mos es menja alguna cosa que es treu amb la pota i se li enganxa entre les dents una espècie de teranyina malgirbada.