Micenes i el mar

Micenes antiga, ciclòpia, circular. A Micenes la basarda, les veus fondes, el crim. A Micenes l’or, la pedra, les tombes. Micenes es confon amb el paisatge que l’envolta: turons de poca alçada, oliveredes, roquissars de pedra foscant. El cel també és fosc, quan arribem a Micenes. Em fa un salt el cor quan distingeixo la ciutadella piramidal quasi confosa enmig d’altres turons, després de planes i fruiters i vinyes arrenglerades. Abans de visitar el lloc arqueològic ens aturem a dinar en un d’aquells rònecs restaurants del carrer principal de la Micenes d’avui. Dues cases més amunt d’un altre restaurant situat a la que havia estat la casa del ric comerciant alemany Schliemann, convertit en arqueòleg per vocació i descobridor d’alguns dels llocs arqueològics més importants de la Grècia clàssica, entre els quals la mateixa ciutadella de Micenes.

Pugem pel camí empedrat cap a la porta dels lleons, per entrar a la ciutadella micènica. El sol s’ha enfosquit a Micenes aquest dia de setembre i les restes d’aquella antiga civilització, que ens porta el record viu de la guerra de Troia, esdevenen funestes com la seva història. Ens enfilem cap al punt més alt, el palau dels Àtrides, caminem en cercles per accedir al cimal. De cop em sorprèn un vell record amagat, perdut entre els tresors oblidats: des de dalt de la ciutadella es veu el mar. I refaig el camí enrere en la meva ment. Hi retrobo el record molt lluny, als anys immediatament posteriors al primer viatge. Després, el record del mar se’m va fondre. De seguida se’m presenta clar el moment en què va passar. En un d’aquells excursus que, per associació d’idees i d’imatges, faig sovint a classe, evocava la ciutadella de Micenes i el mar que es veu des del seu cim, com a Delfos. Em vaig aturar. Se’m va fer inversemblant. “No pot ser veritat que tant d’un lloc com de l’altre, a tanta distància de la costa i a tan poca alçada, es pugui veure el mar, ho he idealitzat amb el temps, és només des de Delfos que es veu”, em vaig dir. Així és que vaig esborrar el mar de la meva visió micènica i no en vaig parlar mai més, quan evocava a classe els murs del palau d’Agamèmnon, la dissortada sort d’Ifigènia, la fúria de Clitemnestra i el parricidi d’Electra, i se’m va fixar la imatge antiquíssima d’una Irene Papas-Electra fosca, vestida completament de negre, passejant el pes del seu crim, del seu dolor, del seu càstig, en un dia ventós i fosc com la mort, en una pel·lícula en blanc i negre que vaig veure de nena a la sala de cinema del Casino del meu poble, quan encara no sabia que els déus em convidarien a seure a la seva taula. Ara retrobava aquell mar al fons de l’horitzó, al fons de la meva pupil·la, i és que de veres sempre havia estat al fons del meu cor.