Història d’una casa (III)

Me’n vaig enamorar la primera vegada que hi vaig entrar. Amb les cases i amb els llocs passa com amb les persones: te’n pots enamorar al primer cop d’ull. Més i més les vius, de fet i en la ment, més i més les estimes. Però si has de desaprendre d’estimar-les, t’has d’enganyar i enganyar constantment, com deia Ovidi, sota l’aparença del bé.

La pintura blanca de les parets blanques s'escrostonava pertot arreu. Havien tingut tanta pressa per estrenar la casa, que no havien volgut esperar que les parets fossin ben seques per vestir-les de blanc. Era igual. La claror que hi entrava, quasi zenitalment al bell mig de l’edifici, i les grans obertures al jardí, les llars de foc i les petites fornícules a cada cambra, l’escala penjada de fusta, els sostres desnivellats, els porticons, el jardí, ai quin jardí!, la tanca de fusta blanca, l’estany, res no hi vaig veure que no em plagués. La casa era pràcticament buida, però jo la vaig omplir de fantasies.

I, a més, dins d’aquelles parets s’hi havien escrit pàgines i pàgines de bona literatura. I, de la literatura, jo també n’estava enamorada des de feia anys.