dilluns, 26 de setembre del 2011

La professora de llatí

No sé exactament què esperen del llatí els joves ni què esperen dels professors. T’asseguro, però, que m’encomanen vitalitat, que una pregunta o un comentari seu m’estimula més que cap altra cosa. Tinc la falsa il·lusió que els ajudo a descobrir l’art dels antics, a desmuntar les mentides del passat que ens transmetem de generació en generació. Els ajudo tant com puc a acostar l’art a l’esperit.
¿A tu com et sona això d’art i esperit? ¿Arribes a comprendre que pot ser una raó fonamental de l’existència? La meva feina no és anar a congressos, corregir exàmens i criar fama de professora dura. No. En el fons jo només milito en la perplexitat, com ho fan el poeta i el filòsof.
Jo no m’he dedicat al llatí per casualitat, sinó perquè m’atreuen les zones de llum i ombra a què el llatí m’ha conduït. El món clàssic m’estira amb un poder superior a la simple vocació. La bellesa m’atreu i em torba. Digues que hi busco la morbositat, si vols, no t’erres pas gaire. ¿Per què llegeixo autors de fa dos mil anys? ¿Per què creus que vaig a museus i visito jaciments? Si et penses que solament ho faig perquè forma part de la meva feina, t’equivoques. La veritat és que m’exciten. Dido i Eneas, Eros i Psique, Apol·lo i Dafne no són fantasies, sinó sensualitat descarnada. Em subjuguen, creu-me.”

Fragment extret de la novel·la de Ramon Solsona, Les hores detingudes, publicada l’any 1993. 

Avui comença un nou curs a la Facultat de Lletres (a la foto) de la Universitat de Girona. Entraré a classe amb la mateixa vera il·lusió que el primer dia del curs 1974-75. 

13 comentaris:

  1. Què vagi molt bé el curs, Mariàngela! Amb aquesta il·lusió que portes, segur que sí...

    ResponElimina
  2. Dóna gust sentir de boca d'una persona que es dedica a l'ensenyament, que comença el curs amb aquesta il.lusió i entusiasme.
    Que vagi molt bé!

    ResponElimina
  3. Ensenyar llatí em sembla una bella i bona manera d'incitar a la conversa amb els clàssics, és possible parlar-hi, sentir-ne el batec!
    Bon començament de curs!

    ResponElimina
  4. Sé de quina il·lusió parles, Mariàngela, la vaig viure el primer dia de classe de llatí a la UdG, en primera persona. De seguida vaig veure que t'agradava la teva feina i que deixaria que m'ho encomanéssis. Per si encara no t'ho havia dit i per si encara no t'ho havia demostrat: moltíssimes gràcies per tot el que em vas ensenyar a les classes de llatí, tant explícitament com implícita. Que per molts anys hi hagi professionals com tu i que per molts anys molts alumnes puguin gaudir de les teves classes. Una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  5. Aprendre llatí és molt més que saber traduir textos antics. És com entrar en un altre món que sempre servaràs -parlo per mi- com un recinte sacre.
    Mentre llegia el text jugava a endevinar: Yourcenar?, Vilallonga?, Anglada?. Mira per on en Solsona. M'ha agradat.

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies, Lluís, això espero!

    Gràcies, Camil·la. Això meu és vocació i convicció, ja de petita.

    Que els meus estudiants hi puguin dialogar i jo fer d'intermediària no saps com m'arriba a fer feliç, Teresa! Gràcies.

    Moltíssimes gràcies, Cristina, per tantes paraules generoses. Amb estudiants com tu resulta plaent i fàcil aquesta feina! Una bona abraçada.

    De fet, ho és, Glòria, o això crec, convençuda. Tinc un altre text d'en Solsona que posaré un dia d'aquests, t'agradarà també. Gràcies! Ja t'ho explicaré.

    ResponElimina
  7. El post m'ha recordat una anècdota. Amb el Cor Maragall vam anar a cantar a Sankt Augustin, prop de Bonn i ens van allotjar en cases particulars. La senyora de la casa que ens va tocar no entenia que el català fos una llengua diferent del castellà. Va resultar que era professora de llatí. Per casualitat havia dut la traducció de les Metamorfosis d'Ovidi que va resultar ser el llibre que feien a classe. Li vaig anar llegint en veu alta, ella amb l'original llatí a la mà, i ho entenia pràcticament tot. Va quedar meravellada.

    ResponElimina
  8. Una bona història, Xavier! M'encanta. Quina sort que duies les Metamorfosis d'Ovidi. Res no és atzarós en aquest món!

    ResponElimina
  9. Penso que és fantàstic de topar-se amb bons professors, però si, a més, són bones persones, amables i amb un somriure sempre a punt per regalar (com tu, per exemple) llavors és quan te'ls quedes per sempre en la memòria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina sort poder ser en la teva memòria, Elisabet, i que em regalis aquestes paraules. Te'n dono les gràcies, ben de cor.

      Elimina
  10. Jo també recordo les classes teves de llatí. Efectivament va ser la primera meva classe a la Udg. Ha plogut molt! Ara estic a la UAB, fent un màster d'ensenyament de català per a l'acolliment lingüístic. Es parla molt de motivació! I tu ets de les persones que més m'ha motivat en aquest viatge acadèmic! Records d'un exalumne teu

    Daniel Duran

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agradava fer la primera classe als estudiants de primer curs, Daniel! Estic contenta d'haver-te fet bona companyia en el teu viatge. Gràcies per dir-m'ho. Bona feina al màster!

      Elimina