divendres, 28 de gener del 2011

Les mimoses de Rodoreda

Quan vam comprar El Senyal Vell, Carme Manrubia ens explicava el perquè de cadascuna de les plantes i dels arbres del jardí. Mentre rellegia les obres de Rodoreda, aquell estiu de 1984, em vaig adonar que, en un dels contes de Viatges i flors, l’escriptora havia reproduït casa i jardí: “Hi ha mimoses d’aquelles que els jardiners en diuen “sempre-en-flor”, d’aquelles altres que al temps de la florida, que sempre s’escau pel mes de febrer, semblen un pom de boles d’or, i d’aquelles que tenen poca capacitat de florida però que creixen de pressa fins a alçades vertiginoses, dretes cap al cel.” 

De fet, van plantar les dues classes de mimosa al jardí d’El Senyal Vell, perquè Rodoreda ja n’havia parlat en un altre conte, anys abans, Aquella paret, aquella mimosa : “Començava a florir i tot el temps de la florida va ser molt bonica: era una mimosa de les bones, de les de poca fulla de color de cendra i molta boleta petita, i cada branca semblava un núvol groc. Perquè hi ha les que tenen la fulla dura i la flor llarga com un cuc, i més fulla que flor. Amb la claror del fanal les branques de la mimosa va semblar que sortissin d’un cel...”
La mimosa “sempre-en-flor” era delicada i massa inclinada pels vents. Se’ns va morir aviat.  Però la que els va sortir borda es va multiplicar tant que vam fer una tanca de mimoses. La de fulla dura va continuar pujant cel amunt.
Vaig fotografiar les mimoses que il·lustren aquest post, dimarts passat al jardí Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans. Com a casa, també hi van plantar només arbres, plantes i flors de les obres de Mercè Rodoreda. 

8 comentaris:

  1. Felicitats per aquest bloc tan fantàstic que fas, Mariàngela. Fa temps que et llegeixo i avui m'he decidit a parlar. Quina gran escriptora, Rodoreda! M'apassionen tant les seves paraules com la seva vida.

    Salutacions cordials!

    ResponElimina
  2. Ah, les mimoses! Quan em van operar d'apendicitis (vaig estar molt greu), quan vaig ser capaç de llevar-me, al jardí de la clínica també hi havia mimoses, promesa de primavera i per a mi de guariment.

    ResponElimina
  3. Esther, petonets...

    Em fa il·lusió que llegeixis el bloc, Núria. Gràcies per les teves paraules generoses. Ja et pots imaginar que coincideixo amb tot el que dius de Rodoreda. Què faríem sense ella? Una abraçada.

    Ets "sensilis", Teresa, com la mimosa. Formen part important de la teva vida, en el record, com en la meva i en el meu.

    ResponElimina
  4. Que curiós que ahir pensés en les mimoses i la seva fragància!
    I aviat febrer.
    La magnífica Rodoreda gaudiria, o gaudeix, de veure com li vetlles jardí i casa.
    Me'n recordo dels esmorzars i el Metastasi. En aquella època, Mariàngela, Sant Tomàs era el dia 5 de Març.
    Un petó.

    ResponElimina
  5. És que l'olor de la mimosa s'escampa i arriba lluny, Glòria! Ja em semblava que era molt aviat. Sort que tens bona memòria. Una abraçada.

    ResponElimina
  6. Leí en su momento "Viajes y flores" y me gustó mucho. Rodoreda trae lecturas y aromas en la distancia.
    Saludos

    ResponElimina
  7. Compartimos la admiración por este libro, José Julio!

    ResponElimina