dimecres, 11 de juliol de 2012

Censura en els primers anys setanta

És sabut que Lluís Nicolau d’Olwer va viure exiliat a Mèxic els darrers anys de la seva vida. L’any 1958, en motiu del seu setantè aniversari, els amics de l’Institut Català de Cultura de Mèxic van voler editar Caliu, un recull de “records de mestres i amics”, i li van oferir com a regal. Nicolau moriria tres anys més tard. 

L’any 1973, l’Editorial Selecta va voler recuperar aquesta obra i publicar-la a Barcelona. Ho van fer, però amb censura i els consegüents retalls: van ser eliminats completament quatre capítols, els dedicats a “Francesc Layret, assassinat”, “Tríptic de Francesc Macià” “Remembrança de Carles Rahola” i “Meditació en la tomba de Lluís Companys”. Vet aquí que el llibre es va publicar amb un pròleg de Jordi Rubió i Balaguer. Però era un llibre coix. Enguany, ha aparegut per primera vegada íntegrament a Catalunya aquest preciós volum, es tracta del facsímil de l’edició mexicana, amb el pròleg de Rubió de l’any 1973 i un pròleg que Carles Miralles ha escrit per a l’ocasió. Finalment s’ha fet justícia. 

L’any 1970, Maria Àngels Anglada va escriure una elegia a la mort del president Lluís Companys que va incloure en el seu primer recull de poemes, Díptic, publicat l’any 1972 a Vic. Aquell poema, en l’edició vigatana, portava el títol “Elegia” i, com que en cap moment s’esmenta el nom de Companys, va passar la censura. L’any 1990, a Columnes d’hores (que inclou Díptic), ja es titula “Elegia a Lluís Companys”.

Un lloc comú per als dos escriptors en parlar de Companys: Nicolau el descriu morint “descalç per tal d’aferrar els peus a la terra pairal” i Anglada “descalç damunt la terra que estimaves”. 

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post durant l’acte de cloenda del centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual van ser membres numeraris Maria Àngels Anglada i Lluís Nicolau d’Olwer.

4 comentaris:

  1. Malgrat tantes foscors ambients, notícies com aquesta publicació són com un raig de llum, una escletxa oberta a l'esperança.

    ResponElimina
  2. Em sembla mentida haver sobreviscut a temps així i em pregunto a quina censura dec sobreviure ara.

    ResponElimina