dilluns, 30 de juliol de 2012

L’admiració d’Horaci

Li trobo totes les virtuts, ho reconec, però és que les té. Parlo d’Horaci, és clar. Llegia al Caliu de Nicolau d’Olwer el capítol que dedica a Antoni Rubió i Lluch, primer president que fou de l’Institut d’Estudis Catalans. Nicolau escriu: “Coneixedor a fons de les llengües clàssiques, Rubió i Lluch s’enamorava d’aquells autors que tenen un contingut més humà. Si en la seva jovenesa traduïa el vell poeta de Teos, jubilat ja de les tasques universitàries, enganyava les hores delitant-se amb la reiterada degustació del poeta de Venusa: retorn a aquelles Odes apreses en els anys de l’adolescència -Eheu, fugaces...- a les quals cada decenni que ens escurça la vida ens hi aporta una comprensió més profunda -saborós falern, que el temps ha tornat ranci.”

Vaig fotografiar el claustre de l’Institut d’Estudis Catalans, a un quart de nou del matí del dia 22 de febrer d’aquest any, quan el sol encara no il·luminava el rellotge i jo em dirigia al meu despatx.

2 comentaris:

  1. si no 'perdem' massa el temps, si el vivim intensament, els anys ens donen saviesa,

    ResponElimina