dijous, 5 de juliol de 2012

L’opacitat de l’ombra

L’escriptor llatí Publili Sirus deia que fins i tot un cabell té la seva pròpia ombra. Virgili expressà bellament el capvespre amb aquesta imatge “de dalt de les muntanyes cauen, allargades, les ombres”. Plutarc explicava que, quan Alexandre es va adonar que el seu cavall Bucèfal tenia por de la seva pròpia ombra, a partir d’aquell moment sempre el va situar de cara al sol i, així, el va aconseguir domar. I és que hi ha qui no es refia ni de la seva pròpia ombra. Tots tenim, diu un amic meu, aquesta franja d’opacitat, variable en cadascun de nosaltres. Alguns coneixen bé el grau d’opacitat d’altres i se’n serveixen. 

El sol capvespral del darrer dia d’abril de l’any 2011 em va empènyer a fotografiar la meva franja d’opacitat.

10 comentaris:

  1. Afinitats... En el meu àlbum de fotos digitals hi ha algunes fotografies on també he fotografiat la meva ombra, concient que la tinc i que m'hi haig de fer amiga justament per domar-la...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però la part oculta no es deixa domar, em penso...

      Elimina
  2. Al cel nocturn, el recent crepuscle encara permetia distingir, en la llunyania, la desfilada del paisatge muntanyós, sumit ja en les tenebres, enterament desproveït de color.

    Res hi havia en ell capaç de retenir la mirada, com un onatge monòton i difuminat, i no obstant això emocionant, ja que transcorria, per així dir-ho, sota els trets de la dona, per darrere d'aquell rostre bell que semblava deixar tota la resta sumit en la mateixa ombra.

    És cert que la pròpia imatge semblava tan poc material que es manifestava amb la qualitat de la transparència.

    La il•luminació de l'interior del vagó era molt tènue, i el que Shimamura veia en reflex estava molt lluny de posseir el relleu i la nitidesa d'una imatge vista en un mirall.

    Així s'explica que, a poc a poc, arribés a oblidar que contemplava una imatge reflectida en un vidre, i que s'apoderés d'ell la sensació que veia aquell rostre femení fora, a l'exterior, surant com arrossegat pel torrent ininterromput del paisatge ondulant.

    Tot d'una, una llumeta llunyana s’entrellucà al costat del rostre.

    En el joc de reflexes i ombres, la imatge no s'imposava amb la consistència suficient per eclipsar la resplendor de la llum, però tampoc era tan vaga com per ser esborrada per ella.

    Shimamura va poder seguir el moviment d'aquella llum que recorria lentament la cara sense deformar, un fred centelleig perdut en la distància.

    Més, quan el seu diminut fulgor va calar en la mateixa pupil•la de la dona, quan es van sobreposar i es van confondre la resplendor de la mirada i el de la llum clavada a la llunyania, es va produir un veritable miracle de bellesa, eteri i efímer, en el regne imaginari d'aquell rostre il•luminat que semblava navegar sobre l'oceà de la nit i les veloces onades de les muntanyes.

    Joc de vidres
    Yasunari Kawabata

    ResponElimina
    Respostes
    1. El text és sensacional i la connexió amb la fotografia m'ha fet estremir. Com te l'agraeixo, Ignasi! Una abraçada.

      Elimina
  3. I sembla que quan algú no té ombra la cosa no va bé, tal com passava a "La meravellosa història de Peter Schlemihl".

    ResponElimina
  4. "La belleza de una habitación japonesa producida únicamente por un juego sobre el grado de opacidad de la sombra, no necesita ningún accesorio", dice Tanizaki en su bello libro "Elogio de la sombra".
    A él he ido, y a su misterio, tras leer este "post".

    Un abrazo.

    ResponElimina
  5. Al "Elogio de la sombra" de Tanizaki, el bello libro en defensa de las penumbras orientales, he vuelto yo al leer este "post".

    Un abrazo.

    ResponElimina