Pistes de gel

A Manhattan, des de primers de desembre, hi ha en funcionament, almenys que jo conegui, tres pistes de gel. 

Aquesta és la pista de Bryant Park: pura delícia. Ocupa el centre de la plaça que es troba darrere de la New York Public Library, una plaça encantadora en totes les èpoques de l’any. Em sap greu que la meva càmera fotogràfica, de nit, no sap fer fotos, o surten com aquesta, del dia 9 de desembre passat.

Aquesta és la pista de gel del Rockefeller Center, probablement la més petita, però la més visitada, tot i que quan vaig fer la fotografia estaven allisant el gel i no s’hi podia patinar. Vaig fer la fotografia el dia 9 de desembre passat. 

Si fixeu bé la vista, veureu al fons dels arbres i del pendís la pista de Central Park, pleníssima de gent. És la més gran i aprofita una fondalada del parc. La vaig fotografiar el 31 de desembre de 2007, avui fa quatre anys. 

Barres i llunes

Van captar la meva atenció un fanal, amb tres braços i una banderola, amb quatre llunes, més dues banderes de barres i estrelles, com dues veles al vent. El marc: parets verticals inacabables. No hi ha cap mena de dubte: és Manhattan. Era el dia 9 de desembre.

Bergdorf

Tothom se’ls mira els aparadors de Bergdorf Goodman a la cinquena avinguda amb els carrers 57 i 58, homes i dones, joves i grans. Cada aparador és un món. I té tant per mirar! Mentre la gent mirava, com que jo ja els havia mirat el dia abans, passava i feia fotografies, el dia 8 de desembre.

Carcassa d'àngel

Cada vegada que veig els àngels trompeters de la Promenade del Rockefeller Center, penso en els àngels que feia la meva mare, amb filferro, per posar a l’aparador, per Nadal. Encara en conservem algun, em sembla, a les golfes de la casa dels meus pares, al costat de maniquins i estris diversos. Els vaig fotografiar una vegada més, i no me’n canso, el dia 8 de desembre.

Bon Nadal!

Oh Nadal fet d’infanteses,

les passades, les vinents!

Tot el món és ple d’enceses,

va tothom amb ulls contents.

Fins la fosca s’extasia:

cada anhel fa son repic.

Molsa, arboç de pastoria,

borrallons que fan bonic.

Un gran cor de veus germanes;

i, més alta que els ocells,

tremor d’ales sobiranes

en un cel sense cancells.

Ara tu, cor que somiques

en veient el món esclau

i per terra, feta a miques,

la promesa de la pau,

del Nadal que tant amares

vés, enmig de nous redols,

entre cactus i atzavares

recordant els flabiols.

Josep Carner, Nadal 1943 al Tròpic

La Mare de Déu de la Llet que il·lustra la felicitació de Nadal de l’autora d’aquest bloc és de Llorenç Saragossa, documentat a València i Barcelona entre 1363 i 1406. És un tremp sobre taula que prové de l’ermita de Penella (Cocentaina). El vaig fotografiar a Alcoi, el mes d’octubre passat, amb la intenció de felicitar-vos el Nadal, lectors amics.

Estimat Nicolau d’Olwer

El títol del post d’avui l’he manllevat del títol del capítol que Aurora Bertrana dedicà a l’amic Lluís Nicolau d’Olwer, a les seves Memòries fins al 1935. Demà farà cinquanta anys que Nicolau va morir a l’exili de Mèxic. Havia nascut a Barcelona l’any 1888. Va ser membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, membre adjunt des de 1917 i membre numerari des de 1918. 

El dia 28 d’abril d’aquell any 1918, Nicolau va començar el seu discurs a la IV Festa Anual de l’Institut amb aquestes paraules: “L’emoció que em causaria sempre d’haver estat elegit membre de l’Institut d’Estudis Catalans és multiplicada per la vacant que hi vinc a ocupar -no a omplir. Més de sis anys ha restat buida la cadira on seia Maragall; però l’escalf del poeta encara hi és, com afrontant la meva gosadia. D’un creador a un erudit; del cantor de la paraula viva a un que recerca en estudis lingüístics la paraula morta; del qui duia en les ocasions solemnes la veu de tot el poble a un que dubta d’expressar el seu propi pensament - el contrast és absolut.”

Aurora Bertrana descriu una fotografia d’ella i Nicolau, a Ginebra, en el capítol mencionat: “Nicolau, amb el seu clàssic capell fort enfonsat fins a les orelles, la seva no menys clàssica corbata de tireta negra llaçada al volt del coll, el cos estintolat a la barana del pont del Mont Blanc, jo al seu costat amb un abric llarg i un barretet de feltre guarnit amb un vel que el vent dels Alps feia voleiar. Ens la va fer un fotògraf ambulant i en Nicolau li va donar la seva adreça a París. Uns dies després, em va enviar la foto a Ginebra amb una llarga dedicatòria.”

La fotografia i el discurs, amb altres documents i imatges, es poden veure en una mostra que hem preparat a l’Institut d’Estudis Catalans, per honorar la memòria de Nicolau d’Olwer.

Bones vacances!

Si sabés modificar fotografies, canviaria les dates del senyal de trànsit de la cantonada de la cinquena avinguda amb l’estimat carrer 50, de Manhattan, per desitjar-vos bones vacances de Nadal. Però encara no n’he après. No desisteixo.

Nulla dies sine linea. Que tingueu unes vacances ben llatines!

Vaig fer la fotografia el dia 9 de desembre. 

Arbres de Nadal a New York

Vet aquí la parada de venda d’arbres de Nadal a la cantonada de Broadway amb el carrer 110.

Vet aquí el transport de l’arbre de Nadal a la cantonada de la vuitena amb el carrer 50. Els arbres esperen les boles, els àngels, les espelmes. Després serviran, potser, per adobar els camps. Vaig fer les fotografies els dies 5 i 9 de desembre. 

Nenes a New York

Amb un vestidet vermell de rockette i de la mà de la seva mare, la nena rossa del mig de la fotografia feia cua al Radio City Music Hall per anar a veure l’espectacle de Nadal de The Rockettes.

Amb un abriguet de vellut i de la mà de la mare i la tieta, la nena més rossa encara del mig de la fotografia caminava cap al Lincoln Center per anar a veure The Nutcracker. 

Tot això passava el dia 9 de desembre, quan vaig fer les fotografies. 

Vestits

El dia 13 de desembre va ser santa Llúcia, la patrona de sastres i modistes, que necessiten una bona vista per cosir allà on toca. Deu ser per això que se celebra aquests dies aquell judici dels famosos vestits. Es veu que, a vegades, el santoral i la justícia van de bracet.

A la colla de newyorkers de la fotografia ningú no els va regalar cap vestit. Es van deixar fotografiar el dia de la Immaculada, fa vuit dies.

La perla

Vam veure les cues davant de Christie’s, a New York, la setmana passada. Tothom volia visitar l’exposició de les joies de l’actriu Elizabeth Taylor que s’han subhastat aquests dies. Sembla que s’han pagat nou milions d’euros per una de les seves perles. Li havia regalat Richard Burton, el seu dues vegades marit. 

Juli Cèsar, el primer emperador romà, també tenia la fal·lera de les perles. L’historiador Suetoni explica que Cèsar va anar a conquerir Britània només per aconseguir perles i que les sospesava amb la seva pròpia mà i es quedava les de més grans dimensions. A Servília, una de les seves amants i la mare de Marc Brutus, el seu assassí, Cèsar li va regalar una perla que li va costar sis milions de sestercis. Si tenim present que, en aquell temps, un litre d’oli costava uns 3 sestercis i un legionari cobrava 41 sestercis al mes, Servília valia més que la Taylor!

Hi vaig fotografiar aquest aparador de Nadal d’una joieria de la cinquena avinguda.

Novel·la

Hi ha gent que llegeix novel·les, hi ha gent que escriu novel·les, hi ha gent que viu una vida de novel·la, és a dir en tres dimensions, enfront d’aquells que tenen una vida plana, com les dues cariàtides de la fotografia, encara que siguin de tres dimensions.

Immigració

Passes vuit hores a l’avió, en surts mig quadrat i ensomniat, has anat allargant el dia. Amb tot, baixes de l’avió amb ganes de menjar-te la ciutat que ja has visualitzat des de la finestreta: la llenca de terra apilonada d’edificis. Espectacular, la miris des d’on la miris, de dia o de nit, hi arribis a l’estiu o en ple hivern, a l’inici de la primavera o al cap de la tardor. És allà i, com la primera vegada, te’n tornes a enamorar. I això. Passadís enllà recordes que, ai, encara no podràs recollir la maleta i pujar al taxi, perquè has de passar immigració, el rostre somrient del país que t’acull, que diuen, la primera rebuda als USA. I la rebuda es fa esperar. Una filera, i una altra, i desfer-la, i mitja hora, i una hora, i la nena cinquanta persones més enllà que no deixa de plorar, i una hora i mitja, perquè és l’hora del canvi de guàrdia, a més. Finalment, et rep el rostre alegre del país: “Hi, how are you?” sents que et pregunta una boca oberta d’orella a orella. “Fine” respons per mimetisme cortès, davant de tan gran somriure, somrient també. Però de seguida recordes que estàs “Tired, after two hours!” “Sorry! Welcome to New York!” I, ah, penses en la rapsòdia in blue i la maleta que t’espera i et falten cames per entrar al taxi groc i veure que es van acostant el Chrysler i l’Empire, il·luminats, perquè mentrestant ha caigut la nit sobre Manhattan.

La fotografia la vaig fer ahir, des del taxi groc, quan de fet se m’anaven allunyant el Chrysler i l’Empire.

Nature boy

There was a boy

A very strange enchanted boy

They say he wandered very far, very far

Over land and sea

A little shy

And sad of eye

But very wise

Was he

And then one day

A magic day he came my way

And while we spoke of many things, fools and kings

This he said to me

“The greatest thing

You’ll ever learn

Is just to love

And be loved

In return”

(instrumental interlude)

“The greatest thing

You’ll ever learn

Is just to love

And be loved

In return”

Tom’s Diner

I am sitting
In the morning
At the diner
On the corner

I am waiting
At the counter
For the man
To pour the coffee

And he fills it
Only halfway
And before
I even argue

He is looking
Out the window
At somebody
Coming in

“It is always
Nice to see you”
Says the man
Behind the counter

To the woman
Who has come in
She is shaking
Her umbrella

And I look
The other way
As they are kissing
Their hellos

I’m pretending
Not to see them
Instead
I pour the milk

I open
Up the paper
There’s a story
Of an actor

Who had died
While he was drinking
It was no one
I had heard of

And I’m turning
To the horoscope
And looking
For the funnies

When I’m feeling
Someone watching me
And so
I raise my head

There’s a woman
On the outside
Looking inside
Does she see me?

No she does not
Really see me
Cause she sees
Her own reflection

And I’m trying
Not to notice
That she’s hitching
Up her skirt

And while she’s
Straightening her stockings
Her hair
Is getting wet

Oh, this rain
It will continue
Through the morning
As I'm listening

To the bells
Of the cathedral
I am thinking
Of your voice...

And of the midnight picnic
Once upon a time
Before the rain began...

I finish up my coffee
It’s time to catch the train

Manhattan

We’ll have Manhattan

the Bronx and Staten

Island too.

It’s lovely going through

the zoo!

It’s very fancy

on old Delancy

street you know.

The subway charms us so

when balmy breezes blow

to and fro.

And tell me what street

compares with Mott Street

in July?

Sweet pushcarts gently gliding by.

The great big city’s a wonderous toy

just made for a girl and boy.

We’ll turn Manhattan

into an isle of joy!

We’ll go to Yonkers

where true love conquers

in the whiles

and starve together dear, in Chiles

We’ll go to Coney

and eat baloney on a roll

in Central Park we’ll stroll

where our first kiss we stole

soul to soul

And for some high fair we’ll go to “My Fair Lady”

we’ll hope it closes, some day

the city’s glamour can never spoil

the dreams of a boy and goil.

We’ll turn Manhattan

into an isle of joy!

The city’s bustle cannot destroy

the dreams of a girl and boy.

We’ll turn Manhattan

into an isle of joy!

Je ferais le tour du monde

Tu me fais tourner la tête
Mon manège à moi, c’est toi
Je suis toujours à la fête
Quand tu me tiens dans tes bras

Je ferais le tour du monde
Ça ne tournerait pas plus que ça
La terre n’est pas assez ronde
Pour m’étourdir autant que toi...

Ah! Ce qu’on est bien tous les deux
Quand on est ensemble nous deux
Quelle vie on a tous les deux
Quand on s’aime comme nous deux

On pourrait changer de planète
Tant que j’ai mon cœur près du tien
J'entends les flons-flons de la fête
Et la terre n’y est pour rien

Ah oui! Parlons-en de la terre
Pour qui elle se prend la terre?
Ma parole, y a qu’elle sur terre!!
Y a qu’elle pour faire tant de mystères!

Mais pour nous y a pas d’problèmes
Car c’est pour la vie qu’on s’aime
Et si y avait pas de vie, même,
Nous on s’aimerait quand même

Car...
Tu me fais tourner la tête
Mon manège à moi, c’est toi
Je suis toujours à la fête
Quand tu me tiens dans tes bras

Je ferais le tour du monde
Ça ne tournerait pas plus que ça
La terre n’est pas assez ronde
Pour m’étourdir autant que toi...

Je ferais le tour du monde
Ça ne tournerait pas plus que ça
La terre n’est pas assez ronde...
Mon manège à moi, c’est toi!

Els anys vint del segle XX català

Portentosos? Excepcionals? Singulars? Si us semblen excessius aquests adjectius per qualificar els anys vint del segle vint català, en puc triar d’altres. Però, què me’ls fa tan especials? Ras i curt: la creació de la Fundació Bernat Metge, de l’Editorial Barcino i de la Fundació Bíblica Catalana. Això és la voluntat de posar a l’abast i en català els clàssics grecs i llatins, els clàssics catalans i la Bíblia. Vet aquí els fonaments de la nostra cultura, l’europea, l’occidental. 

I vet aquí les dades. Gràcies al mecenatge de Francesc Cambó, la Bernat Metge ja és una realitat l’any 1922. L’obra de Lucreci De la Natura en va ser el primer volum publicat l’any 1923. I el primer director de la col·lecció va ser Joan Estelrich. El mateix 1922 es crea la Fundació Bíblica Catalana, també sota el mecenatge de Cambó, i l’any 1928 apareix el primer dels quinze volums de la Bíblia en català. Va ser l’any 1924 quan, a partir d’una proposta de Pompeu Fabra, Josep M. de Casacuberta va crear l’Editorial Barcino. El primer volum de la col·lecció “Els Nostres Clàssics” va ser Lo somni de Bernat Metge, que conté un estudi introductori de Nicolau d’Olwer. 

És o no és adequada la tríada inicial d’adjectius davant de tanta riquesa i bona vista cultural? Bernat Metge deu ser el símbol per antonomàsia d’aquell moment històric. Per això il·lustra aquest post.