dimecres, 9 de maig de 2012

De debò

Així defineix el DIEC aquesta locució adverbial: “Realment, no de per riure.” I sobre l’etimologia de l’expressió, diu l’Alcover-Moll que prové “de la locució adverbial de bo,  usada en certa manera com a substantiu i precedida altra vegada de la preposició de.”

He triat aquesta locució per la seva lenta i anafòrica sonoritat i, sobretot, perquè Mercè Rodoreda la utilitza freqüentment en les seves obres i m’ha quedat fixada a la ment. N’anotaré alguns exemples. 

Al pròleg de Mirall trencat Rodoreda escriu: “El nom de debò d’Aloma és Àngela. El nom de debò de Colometa és Natàlia.” I en un dels capítols diu així: “Si us endueu les meves coses vindran els lletjos, els que moriren de malaltia, els corcats, els morts de debò.” 

Aquest és un exemple d’Aloma:Valdria més tenir un arbre que fes fruita de debò.”

I aquest altre pertany a la narració Una carta “Quan hi vaig ser a prop vaig estirar el braç: les flors, sense que fes un alè d’aire, es gronxaven, sospiraven, eren vives, eren de debò.”

A La sala de les nines llegim: “Van passar més anys i el jove Bearn va viatjar per l’estranger, única manera de fer-se una cultura de debò, deia la seva mare, que ja anava sempre vestida de seda fosca a l’estiu i de vellut de color de pell d’elefant a l’hivern.

On he trobat més exemples, però, és a la novel·la Quanta, quanta guerra...
“Dret i a punt de fugir, vaig veure passar per darrera d’unes quantes soques un noi que corria esperitat i que no semblava de debò.” 
“Quan vaig despertar-me, al damunt de no sé quines muntanyes de debò o de boira, la lluna tota de color de petxina brillava alta i glaçada.
“¿Qui podia seguir-me? Si qui em seguia hagués estat de debò l’hauria sentit al meu darrera i només m’hauria calgut girar-me per veure’l. I jo no sentia res.  
“Caminava mig arrossegant-me fins que em vaig entrebancar i vaig caure pla de ventre a terra. Res no era de debò.” 
“¿Podia ser que coses de debò i coses de somni s’haguessin barrejat i no pogués arribar a destriar quines eren les de debò i quines les de somni?”

Apadrino aquesta locució i m’afegeixo així a aPARAULA’m, l’acte homenatge de la catosfera a l’Any de la Paraula Viva per commemorar, de debò, el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

12 comentaris:

  1. Jo també la faig servir molt, aquesta locució "de debò". És molt genuïna de la nostra llengua.
    Visca, doncs, el teu padrinatge-madrinatge.

    ResponElimina
  2. Jo he sentit sempre aquesta locució: Ho dius de debó?, em deia la mare...En fi, la mare sempre hi és no en và en diem llengua materna del seu llenguatge viu en el nostre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La meva mare també ho deia, Glòria. Que bé que en conservem tants records.

      Elimina
  3. Aquesta és una iniciativa preciosa, de debò. Fa goig visitar els blogs i trobar-te tot de paraules apadrinades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara he de visitar el teu, novesflors. No he parat, aquests dies!

      Elimina
  4. Bo de debò: Una locució palindròmica ben eufònica, també.

    ResponElimina
  5. En valencià fem servir "de bo", o bé "va de bo", sinònim de "ara sí", o "s'ha acabat la broma".

    ResponElimina