dimarts, 11 d’octubre de 2011

El llatí i la química

Em meravellen algunes coses que abans em semblaven naturals. Ara veig una dualitat sorprenent. Jo veig en ella dues dones. Una és la professora de llatí, una matèria que a ella l’apassionava i que jo havia considerat al començament una mica femenina. Després, quan vaig veure que participava en congressos i que la filologia també era una ciència, vaig prendre una actitud de respecte i fins i tot vaig capgirar els conceptes. Vaig arribar a considerar la química com un saber finit, que es transmet i es rep tot sencer en un sol bloc. I les llengües clàssiques em van semblar una carrera que dura tota la vida. Ja sé que no és així, però la química que vaig estudiar ha estat per a mi suficient i definitiva. M’he posat al dia d’una manera natural i només en aquells aspectes que la feina m’exigeix. Quan vaig deixar la universitat, vaig acabar els estudis per sempre, com un període perfectament delimitat i acabat. El fet que ella no l’hagués deixada mai, li donava als meus ulls un aire de provisionalitat, d’adolescència permanent, com qui encara està en període de formació. Veure-la treballar a casa em feia l’efecte de l’estudiant que fa els deures.”
Fragment extret de la novel·la de Ramon Solsona, Les hores detingudes, publicada l’any 1993. Vaig fer la fotografia a Roma, el mes de maig passat.

2 comentaris:

  1. És cert que les ciències humanes, com ara els hi diuen, tenen alguna cosa d'inacabades, és part del seu encís. I què dir de la pràctica artística, que sembla un recomençament infinit, amb o sense Prometeu inclòs. L'enhorabona pel blog, ple d'una saviesa servida amb subtilesa i elegància. Un plaer.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies per aquest comentari que enriqueix el text del post. Quantes paraules generoses per a aquest bloc! Gràcies també. El plaer és per al bloc, per ser llegit!

    ResponElimina