divendres, 16 de març de 2012

El vidre blau

Endreçar armaris té això: trobes andròmines diverses que ja havies oblidat on eren. Vet aquí que, recalcat en el fons d’un dels armaris del pis de Girona, hi ha el vidre blau, llarg i estret. Prové de la casa de Romanyà, El Senyal Vell. Estava posat a la finestra estreta i llarga d’una de les mansardes de dalt, la que havia fet les funcions de sanctum, segons m’havia explicat Carme Manrubia, l’amiga de Mercè Rodoreda. La finestra llarga i estreta amb el vidre blau aportava, deia ella, una llum plàcida, convenient per a la meditació, les pregàries o el que fos que acostumaven a fer els Rosa-creu, com ella. Ara, el vidre blau no il·lumina plàcidament res. És una nosa més a l’armari dels records i les andròmines. La vida fa el seu curs, indeturable, i el vidre blau no hi té cabuda. 

El vidre blau ha sortit de l’armari per poder fer la fotografia que il·lustra el post d’avui.

2 comentaris:

  1. Hi ha un llibre preciós, l'autor del qual és l'estudiós de mística europea Alois M. Haas, que es titula "Visión en azul" (Ediciones Siruela). Sembla que el blau, doncs, és el color de l'espiritualitat...

    ResponElimina
  2. Hauré de llegir aquest llibre. Gràcies, Teresa!

    ResponElimina