dimecres, 29 de febrer de 2012

Centenari de Miquel Dolç (III)

Miquel Dolç va traduir tot Virgili al català. De l’Eneida en tenim dues versions: la de 1958 en hexàmetres a l’editorial Alpha i els quatre volums en prosa de 1973-1978 a la Fundació Bernat Metge. Vet aquí els primers versos del llibre primer de les Eneides de Dolç, en vers i en prosa.
Armes canto i l’heroi que el primer, de la costa de Troia,
feia cap a Itàlia, empès pels destins, i als ribatges
de Lavini. Llarg temps el llançaren pel mar i la terra
la puixança dels déus i la ira implacable de Juno;
va endurar moltes guerres, també, fins a tant que fundava
l’urbs i entrava els seus déus en el Laci, d’on la llatina
gènera, els pares albans i, al cim, el reducte de Roma.
Canto les armes i l’heroi que, el primer, des de les costes de Troia, foragitat pel destí, arribà a Itàlia i als ribatges de Lavínium, després d’éser llargament batzegat per les terres i pel mar a causa de la violència dels déus de Dalt i de la ira memoriosa de Juno, després d’haver sofert també molts destrets en la guerra, fins a tant que hagué fundat la seva ciutat i hagué transportat els seus déus al Laci, d’on sorgiren la nissaga llatina, els nostres pares albans i, a l’altura, les muralles de Roma.
Vaig fer la fotografia romana que il·lustra aquest post el 9 de desembre de l’any 2010. 

dimarts, 28 de febrer de 2012

L’erupció del Vesuvi i el descobriment de Pompeia

Era un dia d’agost de l’any 79 de la nostra Era. La badia de Nàpols era plena a vessar de patricis romans que hi estiuejaven. Les hores s’escolaven tranquil·les, a mar, a les piscines de les vil·les, als ombrejats camins dels jardins. Tot, tot feia pensar que no hi podia haver una vida més plaent que aquella ni cap món millor. 

Plini el Vell era el comandant de la flota destinada a Misènum. No hi havia enemics, ni problemes. Això li permetia de dedicar la major part de les seves hores a l’observació de la natura en tots els seus aspectes, no en va havia escrit la seva Història natural, que recollia tot allò que era al món, tot el que envolta els humans, des dels núvols als arbres, tot passant per les pedres i els rius. Tenia al seu costat el nebot, un noi exemplar que seguia les seves passes. 

Feia un parell de dies que, a l’horitzó, s’hi veia un núvol inhabitual en forma de pi que no s’acabava de saber d’on sortia. De manera que aquell matí d’agost, Plini va encomanar als esclaus que preparessin una libúrnica perquè volia sortir a mar i arribar-se fins al mig del golf, desembarcar i veure de prop de què es tractava. En això estaven, quan rebé una carta de Rectina, l’esposa de Tascus, que amb gran espant explicava que no podia fugir d’una situació que qualificava d’infernal: el Vesuvi havia entrat en erupció i no hi havia sortida per als habitants del golf, només per mar, perquè la terra tota s’havia escalfat tant i produïa tants escarafalls que era impossible de trepitjar-la...

Si voleu saber la continuació d’aquesta història, esteu convidats a l’Aula Magna de la Casa de Cultura de Girona, a dos quarts de sis d’aquesta tarda, a la conferència que faré amb el títol del post d’avui. Il·lustra el post una de les imatges que mostraré, amb els dos Plinis i el Vesuvi al fons, segons Thomas Burke (1749–1815).

dilluns, 27 de febrer de 2012

No em diguis que m’estimes

La dona que llegeix estirada en una gandula, sota d’un para-sol, en aquest jardí que sembla  de Monet o de Renoir, però que és del nord-americà Frederick Carl Frieseke (1874-1939), no sé si està llegint una carta d’algú que li diu que no li digui que l’estima, encara que sigui veritat, i ella es posa la mà al cap, perquè ella sí que l’estima i li vol tornar a dir, encara que ell no la vulgui escoltar. No, no, atura la imaginació, autora d’aquest bloc. De fet, la dona de la gandula llegeix Madame Bovary tranquil·lament asseguda al seu jardí i es posa bé els cabells que un ventet de primavera li ha esbullat, mentre la flaire de les roses se li encasta al cor. O és a la pituïtària?

El quadre Woman seated in a Garden, va ser pintat l’any 1914, probablement en un dels estius que el pintor va passar a Giverny, i es conserva a The Huntington Library, Art Collections and Botanical Gardens de San Marino, a Califòrnia. L’art viatja, a cor què vols.

dissabte, 25 de febrer de 2012

Escriure per no...

Diuen que Petros Màrkaris, autor grec de novel·les negres, ha dit que escriu per no matar. No és pas el primer escriptor que confessa que escriu per evitar mals majors. Durant el segle XV va viure Pere Miquel Carbonell, arxiver reial i copista compulsiu, lector impenitent i humanista a desgrat d’alguns. En un dels seus papers Carbonell confessa que escriu ne mulierosus persisterem, que traduït al llatí evolucionat del segle XXI d’aquesta part de la Romània ve a significar que Carbonell escrivia per no ser femeller (o doner, com us estimeu més). 

No sabem què devia voler evitar Alexandre-François Desportes (1661-1743) quan pintava aquestes acumulacions de menges, que vaig fotografiar al Metropolitan Museum el dia 8 de desembre de l’any 2011.

dijous, 23 de febrer de 2012

Actualitat de Maria Àngels Anglada

Acaben d’aparèixer dos volums de poesia de dos autors de generacions ben diferents en els quals es deixa sentir la presència de Maria Àngels Anglada, amb intensitats també diferents. Pere Ramírez Molas (Vic 1933) al seu Manual del picapedrer, dedica un poema a l’escriptora i l’acaba amb la recreació de la tercera part de l’angladià “Variacions sobre el tema de Cassandra”, del poemari Kiparissia. Susanna Rafart (Ripoll 1962) a En la profunda onada, parteix del poema angladià “Làpida i Afrodita”, per organitzar el seu propi poemari. 

D’altra banda, la Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari, de la Universitat de Girona i la Diputació de Girona, acaba de publicar, dins de la seva col·lecció “Itineraris literaris autoguiats”, l’itinerari dedicat a Maria Àngels Anglada a Figueres, un passeig per la ciutat en la qual Anglada va escriure la major part de la seva obra literària, elaborat per Francesca R. Uccella.

I és que, com diu Ramírez Molas al seu poema, dirigint-se a la poeta Anglada, “la teva veu de sibil·la / viurà sempre”.

dimarts, 21 de febrer de 2012

Auster i els llocs literaris

Estic convençuda que, des que han aparegut atles literaris i tants estudis sobre la relació entre literatura i territori, o dit d’una altra manera geografia literària, i des que es programen passejades de la mà de la literatura, -itineraris literaris, vaja-, estic convençuda, deia, que hi ha escriptors que se senten atrets per la necessitat d’adoptar un territori sense escriptor i fer-se’l ben seu, o bé de resseguir en la seva pròpia obra els llocs literaris de la seva vida, i fins i tot d’escriure peces que puguin augmentar les llistes d’obres que descriuen un lloc concret, i encara més pensen en el fet que es puguin crear itineraris literaris a partir de les pàgines dels seus llibres. 

Al Diari d’hivern, Paul Auster arriba a l’extrem que una de les llistes que introdueix a l’obra, la més extensa, sistemàtica i explicada, és la llista de totes les cases en les quals ha viscut, des del seu naixement fins avui. Arriba a donar-nos l’adreça completa de cadascuna d’elles, excepte de la darrera, de manera que fa el seu propi itinerari literari. Només falten el mapa i les fotografies. 

Auster descriu una vista semblant a la de la fotografia que il·lustra aquest post. La vaig fer un capvespre de setembre de l’any 2009, des d’una casa molt propera a la que va habitar l’escriptor dels vint-i-set als vint-i-nou anys.

diumenge, 19 de febrer de 2012

Carnaval d’identitats

Durant segles, qui volia viure més d’una vida (llegiu tenir més d’una identitat), o es feia actor, o es feia escriptor, o es disfressava per carnaval. Avui, n’hi ha prou amb obrir un perfil al facebook o un compte al twitter. 

Vaig fixar aquesta imatge de la desfilada de carnaval a la via del Corso, de Roma, el 6 de març de l’any 2011.

divendres, 17 de febrer de 2012

La noia de la rebeca rosa

Llegir al llit, en segons quina mena de llit, resulta incòmode. Ho té pitjor la noia de la rebeca rosa del quadre que il·lustra aquest post. Asseguda al llit desfet, sense recolzar l’esquena enlloc, llegeix amb fruïció, o desfici (mot que fa dies que vull utilitzar al bloc per expressar el desfici de flors que neixen aquí i allà, però no puc, perquè encara no arriba la primavera). Amb desfici o no, la noia no aixeca la vista de les pàgines del llibre que aguanta amb les seves mans. No sembla que estigui malament, ni cansada de la poc adequada posició. I no sembla que porti la camisa de dormir. S’ha posat una rebeca, això sí. I té una cama sobre l’altra. Porta el cabell pèl roig recollit amb un pentinat com el de la Goulue (1866-1929) de Toulouse Lautrec (1864-1901). De fet, el quadre és una aquarel·la i, al damunt de la tauleta de tres potes, al pintor se li va escapar una mica massa d’aigua i es barreja amb la roba del llit. Aquesta roba del llit m’atrau tant com la noieta de la rebeca rosa. El text de Rose Macaulay (1881-1958) que acompanya l’aquarel·la de James McNeill Whistler (1834-1903) parla de les hores més plaents del dia: l’hora abans de dormir, al llit, amb un llibre, i l’hora abans de llevar-se també amb un llibre, al llit. I em dic jo, potser més plaent encara que el llibre és el quadern de notes, el dietari il·lustrat amb quadres de dones que llegeixen, mentre faig lliscar el bolígraf, amb desfici, per les planes lluents del diari. Després arriba l’hora, vivificadora i també plaent, de dormir. Bona nit.
El quadre es conserva a la Freer Gallery of Art, Smithsonian Institution, Washington, porta aquest títol Pink Note: The Novelette i va ser pintat pels volts de 1880. 

dimecres, 15 de febrer de 2012

Auster i les llistes

Paul Auster posa en pràctica la retòrica de les llistes en la seva darrera obra publicada, Diari d’hivern, de la qual ja he parlat en dues ocasions en aquest bloc. Vet aquí la llista que he confegit de les llistes d’aquest diari d’Auster. Hi ha llistes de tipus de dones, de vents, de prostitutes, d’accions corporals, de cases viscudes, de característiques de la Provença, de neteges de la casa, de dies passats lluny de casa, d’accions de les mans, de ferides rebudes, de coses dels vells temps, de menjars, de pinces d’otorinolaringòleg. Hi ha més llistes, més breus, però les llistes que acabo de llistar són unes senyores llistes!

Segurament Paul Auster coneix bé l’obra d’Umberto Eco, Vertigine della lista. Si fos ara que Eco l’escrivís, hi hauria d’incloure algunes de les llistes vertiginoses i àvides del newyorker. 

Il·lustra aquest post llistat una llista gens literària, però newyorker, quand même! És la llista de prohibicions dels parcs de New York, que vaig fotografiar un divendres d’agost de l’any 2009. Un dia de la llista de dies fastos. 

dilluns, 13 de febrer de 2012

Centenari de Miquel Dolç (II)

“D’igual manera, el culte oficial de la Sibil·la de Cumes havia cessat durant el segle I de l’Imperi. Una arreverent al·lusió de Petroni en el Satiricó ens fa arribar un eco del jovial escepticisme de l’època de Neró: ‘Doncs pel que fa a la Sibil·la’, diu Trimalció, ‘de debò que la vaig veure jo mateix amb els meus ulls enjòlit dins una gàbia; i quan els nois li demanaven: -Sibil·la, què vols?-, ella responia: -Em vull morir-’. El lúgubre episodi, digne de la més insolent picaresca, no ens pot sorprendre. Segons Ovidi, la Sibil·la de Cumes, quan va baixar a l’Avern amb Eneas, tenia set-cents anys, i encara n’havia de viure d’altres tres-cents. Apol·lo havia accedit a la seva petició d’una llarga vida, però ella es va oblidar de demanar-li una joventut perenne: s’havia convertit en una pelleringa humana -o divina, que és pitjor-. Al rompent de l’alba del segle IV s’han esvaït tots els seus rastres mítics. El seu sagrat centre de Cumes havia estat utilitzat com a lloc d’inhumació per la comunitat cristiana de la ciutat; fins el temple de Júpiter, que coronava el cim de l’acròpolis de Cumes, havia esdevingut, potser al llarg del segle V, una església basilical.” 

El fragment pertany a la ponència de Miquel Dolç, Actualitat d’un mite virgilià, pronunciada un 13 de febrer, com avui, però de l’any 1981, a la capella de Santa Àgata, a la Plaça del Rei de Barcelona, en la clausura d’un simposi d’estudis clàssics que commemorava el bimil·lenari de la mort de Virgili. Dolç va parlar de l’origen del Cant de la Sibil·la. Després de la conferència vam poder escoltar el Cant interpretat, en viu i en directe, per Maria del Mar Bonet. Una jornada memorable. 
A la imatge que presideix aquest post, la Sibil·la de Cumes, pintada per Filippino Lippi en un fresc de l’església de Santa Maria sopra Minerva de Roma, apareix voltada d’àngels lectors. 

diumenge, 12 de febrer de 2012

Dies d'hivern

Feia un dia d’hivern d’aquells d’anar a recollir baies de murtra vora el mar, o d’anar a tallar branques de mimosa dalt de la muntanya. Tantes vegades havies aprofitat així dies d’hivern com aquest. Ara ets dins del tren i veus passar els pollancres, encara sense cabellera, i un cel massa blau et fa mal als ulls. Tens la música amiga arrapada a les orelles. La vida llisca dolça, però et deixa un gust amarg a la boca. O és al cor?

T’entretenies a fer fotografies lliscants com aquesta que il·lustra el post, aquella tarda del 6 de febrer, al tren, de tornada cap a Girona.

dissabte, 11 de febrer de 2012

La mare de Rousseau

“Mon pare, després del naixement del meu únic germà, se’n va anar a Constantinoble, on havia estat cridat, i va esdevenir el rellotger del serrall. Durant la seva absència, la bellesa, l’enginy i els mèrits de ma mare li atragueren testimonis d’admiració. M. de la Closure, resident de França, va ser un dels més apressats a oferir-los-hi. Molt viva devia ser la seva passió perquè, trenta anys després, l’he vist entendrir-se en parlar-me d’ella. Ma mare tenia alguna cosa més que la virtut per a defensar-se’n: estimava tendrament el seu marit; l’apressà perquè tornés: ell ho va deixar estar tot i va tornar. Vaig ser el trist fruit d’aquest retorn. Deu mesos després vaig néixer feble i malalt; vaig costar la vida a ma mare, i el meu naixement va ser la primera de les meves desgràcies.”
Enguany se celebra el tercer centenari del naixement de Jean-Jacques Rousseau, a Ginebra, el 28 de juny. Deu dies després va morir la seva mare Suzanne Bernard. Així explica l’esdeveniment a Les confessions, en la traducció catalana de Jaume Fuster i Joan Casas, de l’any 1985. Tot això passava al número 40 de la Grand-Rue de Ginebra, la casa de la fotografia que il·lustra el post i que pertany a l’Institut de France.

dijous, 9 de febrer de 2012

Sense pell

Tots els humans tenim vides novel·lesques (de fet m’hauria agradat més poder dir novel·lables). Vull dir que qui més qui menys ha patit pèrdues, exilis, malalties, naufragis o accidents, s’ha enamorat i no ha estat correspost, o ha viscut intenses històries d’amor. Tots els humans vivim vides de novel·la. És clar. Però, a més, hi ha els novel·listes, aquells éssers que es guanyen la vida ajuntant un mot rere l’altre amb una certa gràcia, que observen i es preocupen per la condició humana, que volen deixar constància del pas dels humans en aquesta no sempre pobra, bruta, trista, dissortada terra. L’experiència humana que els és més propera, als novel·listes, és la seva pròpia. Vet aquí com, tard o d’hora, acaben escrivint un Diari d’hivern, com Paul Auster, i es despullen de cos i ànima, es treuen la pell, gairebé com aquell Robbie Williams de Rock DJ
No sé com es deu trobar avui Paul Auster, després d’haver passat a tinta quasi tots els racons de la seva fenomenologia del respirar. Vull dir, d’haver-se tret la pell i haver-ne fet tires. Potser ja ha començat a pellar.
Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post el darrer dia del mes d’octubre de l’any 2011, a la Devesa de Girona.

dimarts, 7 de febrer de 2012

Alcover, Foix i Pons a l’IEC

Estic sobrepassada d’efemèrides. No vaig ser a temps de dedicar cap post al poeta J. V. Foix, el 29 de gener, dia que a la xarxa es recordaven els 25 anys de la seva mort. Tampoc no vaig arribar a temps de dedicar un altre post el dia 2 de febrer per commemorar els 150 anys del naixement de mossèn Antoni Maria Alcover. Ni vaig escriure res el 25 de gener per recordar els 50 anys de la mort de Josep Sebastià Pons. M’acullo al fet, adaptat a les circumstàncies, que tots els aniversaris tenen vuitada i m’afanyo a fer tres apunts en un de sol sobre aquests escriptors, membres tots tres de la meva secció, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. 

Alcover i Foix en van ser membres numeraris, Pons en va ser membre corresponent. Alcover va ser membre de la secció des de la seva fundació, l’any 1911. Foix i Pons van ser elegits el mateix any, el 1961. Foix fou primer membre adjunt i l’any següent ocupà la vacant de Josep Maria de Sagarra. Mossèn Alcover tenia 49 anys quan va entrar a la secció i en va ser membre durant 21 anys. Foix en tenia 68 i en va ser membre durant 26 anys. Pons tenia 75 anys quan va ser elegit com a membre corresponent i va poder ser-hi només 1 any. 

Vet aquí tres escriptors units per l’acadèmia de la llengua catalana, l’Institut d’Estudis Catalans. Vaig fer-hi la fotografia el dia 24 de gener.

diumenge, 5 de febrer de 2012

Paul Auster com a neutralitzador

Sabies que seria un dia difícil el d’ahir. L’aniversari d’aquest teu mort sempre ho és. I ho va ser. Doblement. Havia passat algunes vegades i acabaves pensant que Algú en algun lloc decidia que tu podies suportar dos mals al mateix temps, i potser decidia que eres més capaç de suportar dos mals al mateix temps que no pas un de sol. Havies de sortir de tu mateixa, així és que vas anar a comprar el diari i hi vas afegir un llibre, el darrer de Paul Auster que t’havia recomanat un amic, Diari d’hivern. El vas devorar. L’autor com a protagonista de la novel·la de la seva vida. Què hi pot haver de més apassionant i de més terapèutic que novel·lar la pròpia existència? Llegir-ho. Recordar i deixar fixats persones, dates i llocs viscuts, perquè sobrevisquin a la memòria i a la pròpia (i breu) existència, vet aquí l’obsessió d’Auster. I per això les llistes senyoregen arreu de les pàgines de l’obra. La teva llista d’ahir tenia dos ítems. La dualitat es neutralitza per ella mateixa. O pots ajudar a neutralitzar-la, si hi introdueixes un tercer element que mantingui a ratlla els extrems. 

El mar d’hivern de la fotografia és el de S’Agaró, de diumenge passat.

divendres, 3 de febrer de 2012

La boira i la Callas

Havia vist de copdescuit l’aurora rosada que decorava les torres d’Hostalric. Llegia el diari amb fruïció. Al seient del costat un noi maldava per fer-me escoltar una música fregida que sortia dels seus auriculars. Començava a molestar-me. Havia acabat el diari i, a la finestra, ja no hi havia horitzó, la boira espessa ho cobria tot. El tren ralentia. Em vaig posar jo també els auriculars. La Vanoni anava preguntant “Che cosa c’é” i la Callas responia “Je ne suis que faiblesse”. El món lliscava gris i el viatge esdevingué lluminós. Com a la fotografia que il·lustra el post, feta des del tren, de tornada cap a Girona, un dimarts assolellat de gener.

dimecres, 1 de febrer de 2012

Postal d'aniversari

Vet aquí que abans d’ahir va fer tres anys que va néixer aquest bloc. I, com que ho acabo de veure, us escric (i m’escric), lectors amics, una postal d’aniversari. Voldria que aquest bloc us fos saborós com aquesta poma reineta. De fet, era reineta la poma que va mossegar Adam quan va perdre el paradís. I la poma de la discòrdia. I les pomes del jardí de les Hespèrides. I la poma de Melanió. Bon profit!