dijous, 25 d’agost de 2011

Correspondències

A la nit, havia llegit algunes cartes de temps enrere. Al matí, el primer pensament va ser per a les cartes. I vaig pensar que faria un post que parlaria de cartes. Obro un document nou a l’ordinador. Poso el títol: Correspondències. I tot just m’adono del doble sentit del mot. Jo vull parlar de cartes, d’enviar-se cartes. Però el mot que he posat com a títol pot induir a pensar en les accions i els efectes de correspondre o correspondre’s, a les relacions entre les coses o les persones. Però, ben mirat, què són les cartes sinó la correspondència que es mostren i demostren els dos interlocutors? Què són les cartes sinó un monòleg correspost, això és un diàleg entre absents, que es corresponen? Vet aquí el post. 

Vaig atrapar la dona de la fotografia en un cafè de París, el mes de juny passat. Seia sola, no semblava que esperés ningú, potser pensava en la seva correspondència. Més o menys com jo? Bé, jo, de fet, acabava d’arribar a París i em menjava una crep, perquè estava afamada.

6 comentaris:

  1. Sembla que tot en la natura busca la seva correspondència, diguem-li equilibris, simetries, trobades, coincidències...

    ResponElimina
  2. Et trobava a faltar, en correspondència, Teresa!

    ResponElimina
  3. Al record m'han vingut les llargues estones que vaig passar durant els quinze mesos que em va durar "la mili" al Sàhara (al meu cosí Carles, de Llagostera, uns quants anys abans li va tocar fer-lo allà mateix) escrivint llarguíssimes cartes a l'Anna Maria, on li parlava de tot menys de "la mili". Aquelles estones eren només nostres.

    ResponElimina
  4. Conserves aquelles cartes, Assur, les teves i les de l'Anna Maria? Les estones eren només vostres, que bonic, i és la vostra història durant quinze mesos. És la contrapartida de patir l'absència: els sentiments i el dia a dia romanen escrits, i hi podem tornar, en qualsevol moment.

    ResponElimina
  5. A la Companyia que em va tocar havia una tradició, la qual consistia en cremar, pocs dies abans de marxar llicenciats, la correspondència rebuda durant tots els mesos en què t'hi havies acabat florint, una tradició que jo no vaig voler seguir i em vaig endur a casa totes les cartes que havia rebut.

    Un cop casats, però, un dia vam decidir desfer-nos de les dues correspondències, que tots dos havíem guardat, perquè ni ella ni jo havíem tornat mai a rellegir ni una sola carta, i vam pensar que ningú n'havia de fer res del que ens havíem dit.

    ResponElimina
  6. Jo no sé llençar! Però em sembla una sana decisió la vostra. Sempre queda el record.

    ResponElimina