dimarts, 2 d’agost de 2011

Àngels

Quan la meva mare em portava a dormir, de petita, em recitava cada vespre aquestes paraules: “En aquest llit em sóc ficat, set àngels hi sóc trobat tres als peus i quatre al cap, la Verge Maria al meu costat, sant Josep per companyó, bona nit que Déu nos dó”. A mi no m’agradava anar a dormir, em semblava que perdia el temps. Mai no en tenia prou per jugar! Un dia devia estar entestada a jugar i a no dormir, perquè li vaig contestar ben empipada: “Jo no en veig cap d’àngel!”. 

Avui és la Mare de Déu dels Àngels. Volia escriure d’àngels i m’he mirat la meva bibliografia angèlica, que prové de llocs diversíssims. Al final he acabat escrivint empesa pel record i no pas pels llibres.

Tanmateix, il·lustra aquest post la portada d’un dels llibres de la meva biblioteca angèlica, el dels àngels d’Andy Warhol, que vaig portar de New York.

15 comentaris:

  1. Felicitats, amiga!
    Te'n recordes de quan es posaven tres noms a les criatures? El meu segon nom és Àngels... Jo també tinc una petita biblioteca angèlica!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Teresa! I felicitats també a tu, pel segon nom... Ens agraden els àngels...

    Gràcies, Camil·la!

    ResponElimina
  3. ¡Felicidades por la Virgen de los Ángeles!
    Para tu biblioteca angélica te recomiendo "El libro de los ángeles", desde Nicolás Francés a Melozzo da Forli, a Francisco Rizzi, a Weyden, etc. (Editorial Sociedad Anónima Horta, Impresiones y Ediciones. Barcelona)
    ¡Felicidades de nuevo!¡Que pases muy buen día!

    ResponElimina
  4. La meva àvia sempre em deia aquesta oració: "Àngel de la guarda, dolça companyia, no em deixis mai, ni de nit, ni de dia". Mai m'ho vaig creure gaire, tot això, però ha resultat que a la meva vida estic envoltada de Àngels, Mariàngels, Mariàngeles, Angelines, Angelites, Angis... Totes sou uns àngels de veritat i estic molt contenta de tenir-vos a prop. Molts petons i que passis un bon dia de sant!

    ResponElimina
  5. La meva mare també m'encomenava sempre a l'àngel de la guarda i ho va fer fins fa quatre anys quan es va morir.
    Per molts anys, Mariàngela!

    ResponElimina
  6. Gracias, José Julio, por la felicitación y por la cita bibliográfica. No tengo este libro, pero lo buscaré, seguro. Un abrazo angélico!

    Aquesta també me la deia la meva mare. Encara continuava amb "no em deixeu mai que jo em perdri". Jo també adormia el meu fill amb tots aquests àngels, cada vespre. Una abraçada ben forta!

    Gràcies, Glòria! Que ben acompanyades hem estat tota la vida! Petons.

    ResponElimina
  7. Per si et ve de gust sentir un altre veu d'àngel:

    http://alesquatreimitjavenenlesfades.blogspot.com/2011/07/dues-versions-quina-bellesa.html

    ResponElimina
  8. Ui, que m'ha agradat, quina veu tan dolça! És teu aquell bloc, Ignasi?

    ResponElimina
  9. Mariàngela, felicitats! No és la primera vegada que tenim coses en comú. Ahir també va ser el sant de la meva dona. No tenim una biblioteca angèlica però tenim una petita col·lecció d'àngels en una paret del dormitori.
    Espero que l'estiu et provi.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  10. Es de Mô, però em convida a escriure de tant en tant.
    I la Sílvia... per a qui sap apreciar-la!

    http://www.youtube.com/watch?v=2AHEfPBSIgQ&feature=related

    ResponElimina
  11. Que bonic i que cert, Mariàngela! Jo també era de les que creia que dormir era perdre el temps...
    Al meu àngel de la guarda la meva àvia em va ensenyar a dir-li: "no em deixis mai sol, que em perdria". I encara deu acompanyar-me, perquè no m'he perdut, si més no, irremeiablement!

    Salut!

    ResponElimina
  12. Gràcies, Lluís! Felicitats per a la teva dona! Els vostres àngels de la guarda al dormitori. Bonic. Bon estiu!

    Visitaré el bloc! Una altra cançó dolcíssima! Gràcies, Ignasi.

    Segur que t'acompanya, Àngels! I felicitats, encara que amb retard! A les fosques i amb els ulls tancats, com si no hi fóssim, no ho entenia. Érem massa feineres, o enjogassades, vaja. Abraçada!

    ResponElimina
  13. Òndia, Mariàngela: Per molts anys!!!, encara que sigui amb endarreriment, però el desig és el mateix.

    Deixa'm que t'expliqui una anècdota que sempre he trobat molt tendre:

    La meva cosina Carme, de Llagostera, va venir a passar uns dies de la Festa Major a casa. Era molt petita encara, i quan la meva mare, després de posar-la al llit, ja marxava, va sentir que la nena li deia: “La mama em senya”.

    La dona li va fer el senyal de la creu, i quan creia que ja havia “complert” i tornava a marxar, va sentir a la porta de l'habitació que la nena li deia amb un filet de veu: “Tia... La mama me'n fa més...”

    Oi que és tendre?

    ResponElimina
  14. Tots els sants tenen vuitada, Enric. Moltes gràcies! Tendríssima, tens raó. I preciosa història. Potser també li recitava les oracions dels àngels de la guarda...

    ResponElimina