diumenge, 7 d’agost de 2011

Gats


El gat de Chateaubriand es deia Micetto, nom italià perquè sembla que va ser el papa Lleó XII qui li va donar l’animal. Séraphita era el nom del gat de Théophile Gautier. La gata de Charles Dickens es deia Williamine. Els noms que Mark Twain va posar als seus innombrables gats van des de Bambino a Buffalo Bill, tot passant per Beelzebub, Satan o Zoroaster. 

El gat de Balthus es deia Mitsou. Era un gat trobat, que després va perdre. Tot això passava quan el pintor tenia 10 anys. La seva mare Baladine Klossowski vivia en aquells moments amb Rilke. El nen Balthus va explicar la història d’aquesta troballa i pèrdua en 40 dibuixos per als quals Rilke va escriure un prefaci. El llibre es va publicar l’any 1921 amb aquest títol: Mitsou. Histoire d’un chat

Hi llegim: “Trobar una cosa és sempre divertit; un moment abans encara no existia. Però trobar un gat és inaudit! Perquè aquest gat, hi estareu d’acord, no entra pas del tot a la vostra vida, com ho faria per exemple qualsevol joguina; tot i que us pertanyi ara, roman una mica fora, i això és el que fa sempre: la vida + un gat, el que dóna, us ho puc assegurar, és una suma enorme. Perdre una cosa és ben trist. És de suposar que costa de trobar, que es trenca en algun lloc, que acaba a les escombraries. però perdre un gat: no! No és pas permès.”

Només de sortir al jardí de la casa dels meus pares, ja tens allà el gat de la fotografia. Ve d’alguna casa del carrer, tot saltant parets. Li diem Gat. Com el de Breakfast at Tiffany’s.

10 comentaris:

  1. Quan els meus fills eren molt jovenetes i estiuejàvem al Priorat, vam fer-nos càrrec d'un gat petit i escanyolit al qual només podíem donar menjar, ja que era molt independent. Això vol dir que teníem cura d'un gat que mai no vam 'tenir' per voluntat pròpia d'aquest senyor gat.

    ResponElimina
  2. M'agrada això de la vida+un gat, la Mixeta, la va portar el meu fill quan era petit, era una gata molt escarransida, viu al pati i marxa quan vol, de vegades està un dia fora. Al matí amb el primer soroll de finestres o portes s'acosta per donar-nos el bon dia i esmorzar.

    ResponElimina
  3. Amb això dels noms dels gats em va fer molta gràcia la Pilar Rahola, que ni sé els gats i gossos que arriba a tenir a ca seva, quan em va dir que tenia una gata que per la forma de caminar li deien... la Pantoja! :))

    ResponElimina
  4. Erudició impregnada d'un suau humor.
    M'ha agradat llegir-te aquest matí de diumenge, just abans d'anar a La Cala.
    Una delícia.

    Gràcies!

    ResponElimina
  5. Escribí en Mi Siglo sobre los gatos viejos y los escritores:
    "El ronroneo de los viejos gatos negros o blancos, escurridizos o cálidos, erizados, crispados, juguetones, deslizándose misteriosos por alfombras de diálogos no tendría fin".
    Gatos y artistas..., toda una página de recuerdos.

    ResponElimina
  6. Però sembla que tornava sempre a casa vostra aquest senyor gat. El devíeu tractar molt bé, Teresa!

    I quants anys fa que la Mixeta viu i no viu al pati, Camil·la?

    Deu ser una gata flamenca, Enric! Potser és andalusa.

    Ha anat bé el bany a La Cala, Ignasi? Aquí tot just fa una horeta que ha començat a sortir un sol estantís... Gràcies a tu, per les floretes!

    Ah, José Julio, que bello texto! Y las "alfombras de diálogos" me han encantado. Iré a visitar este post de Mi Siglo.

    ResponElimina
  7. La Mixeta fa uns vuit anys que viu al nostre pati i és un exemple vivent d'allò de les "set vides" d'un gat.... n'ha passat de tots colors i sempre reneix...

    ResponElimina
  8. I un exemple de fidelitat dins de la seva independència, oi?

    ResponElimina
  9. A casa tenim 3 gats, tots recollits i molt manyacs. Això sí, van a la seva i ja tenen porteta pròpia i tot. Què us he de dir, a la nit és un va i ve de gat que entra i gat que surt!! Abraçades des de la Vall d'Aro!

    ResponElimina
  10. Una vegada t'acostumes a la seva independència, és una comoditat que vagin a la seva. I el nen què hi diu amb els tres gats, Cristina?

    ResponElimina