Verdet a les teules velles. Rajoles de ceràmica. Un nen, abraçat a un bouquet de fruites, contempla extasiat la parella de coloms. Vol cridar que no se’n vagin, que no el deixin tan sol. La veu, però, se li ha petrificat a la gola. Com Níobe, quan va veure els déus que occien tots els seus fills, tots.
La fotografia recull una imatge dels teulats del conjunt del palau Maricel, de Sitges, presa el dia 15 de maig de 2010.
Entrades
Preciosa fotografía,querida amiga, Mariàngela Villalonga.
ResponEliminaConozco Sitges y es precioso.
Dejo aquí un poema de Josep-Ramon Bach que tal vez "pueda" ser traducido al castellano.
EL PLAER DEL VIATGE
El viatger cavalca
Un vent que se l'emporta
A les regions llunyanes,
Con un ocell que vola
Sense deixar ni rastre.
Del libro "Viatge al cor de LI BO"
El poema lo he encontrado rastreando en la red.
De Josep-Ramon Bach tengo un libro traducido al castellano "L'ocell imperfecte", "El pájaro imperfecto", en Cuadernos del Bronce.
Un fuerte abrazo, amiga Mariángela.
Muchas gracias por el poema y por el comentario, Higinio. Creo que te gustarán estos dos primeros versos de un poema de Maria Àngels Anglada:
ResponEliminaPuc veure l'oreneta al seu reialme gràcil
petita vela fosca, camins sense deixant.
A lo mejor te animas a traducirlos al castellano...
Un abrazo.
Quina imatge tan preciosa de Maricel! Només ho poden veure així els ulls d'una poeta. Una abraçada,
ResponEliminaVinyet
La innocència al costat de la consciència d'estar sol, bellament exposada en aquesta fotografia que en podríem dir de "concepte".
ResponEliminaVinyet, ets molt generosa! Abraçades.
ResponEliminaEls meus posts acaben quan tu els llegeixes, Teresa!
Muchas gracias por el comentario sobre la rosa de Juan Ramón.
ResponEliminaEs difícil añadir y es difícil suprimir. La vida es elección.
JJP
Y toda elección supone una renuncia! Gracias JJP.
ResponElimina