De cavalls a la mitologia clàssica, i no tan clàssica, n’hi ha molts, i de molts tipus. Hi ha cavalls voladors, com és ara Pegàs; cavalls amb cos d’home, com els Centaures; cavalls fogosos, com els que arrosseguen el carro del Sol; cavalls de fusta, com el de l’engany i l’enginy de Troia; cavalls immortals i sensibles, com els d’Aquil·les, Bàlios i Xantos; cavalls rapidíssims, com Arió; cavalls amb una banya al front, com l’Unicorn; cavalls de mar.
A La Ilíada, els cavalls d’Aquil·les “ploraven d’ençà que l’auriga veieren / sobre la pols abatut per Hèctor mataire de tropes”. Els cavalls patien amb el seu amo en la mort del seu millor amic, Patrocle.
Konstandinos Kavafis va recrear així el passatge homèric:
Quan veieren Patrocle mort,
ell que era tan valerós, tan fort i jove,
els corsers d’Aquil·les arrencaren el plor.
La seva natura immortal els feia revoltar
contra aquesta feta de la mort que contemplaven.
El cavall de la fotografia és a punt de començar un esglai, tot tement que la sort de l’auriga alat de bronze canviï.
La traducció catalana dels versos de Kavafis és d’Alexis Eudald Solà, la d’Homer és de Miquel Peix. Vaig fer la fotografia a Roma, l’octubre de 2009.
Entrades
Devem a Grècia bona part del nostre imaginari col.lectiu. Em sembla il.luminador revitalitzar-lo a través de la mirada del present, com fas aquí.
ResponEliminaCom agraeixo els teus comentaris, Teresa. Una abraçada.
ResponEliminaAnte el mármol en flor, la flor de mármol, los caballos voladores, los caballos inmortales y sensibles y tantas cosas más, este bloc llena siempre de sabiduría y de finura estética lo que esta página va comentando de la antigüedad y de la actualidad.
ResponEliminaEn Roma tenía yo veintisiete años.Viví allí casi tres años.
Aunnque el tiempo ha pasado me gustaría que - gracias a Internet - no nos llamáramos de usted.
¡Enhorabuena por tu bloc, por tus aportaciones, por tus culturales sugerencias!
Saludos.
José Julio
Que bonic el fragment del poema de Kavafis i que bonica la continuació fins al final del primer cos del poema:
ResponEliminaMovien els caps i agitaven les llargues crineres,
picaven a terra amb els cascs i ploraven
Patrocle, en veure'l sense ànima, acabat,
ara una carn abjecta, l'alé ben perdut,
mancat de defenses, sense respir,
retornat de la vida al gran No-Res.
Gràcies Mariàngela.
Una incitació a la lectura, vet aquí un dels objectius dels blocs. Gràcies, Lluís.
ResponElimina