Glicina

... e intanto era aprile,

e il glicine era qui, a rifiorire.

Pier Paolo Passolini, “Il glicine”, dins “La religione del mio tempo”, 1961.

Li anava al darrere des de feia mesos, un any per ser més precisa. Aquí la teniu.

A Girona, hi ha un ascensor per pujar al barri vell. Es pren dalt de la pujada de Sant Martí i deixa a la plaça de Federico Fellini. Estalvia uns quants escalons, i és de bon aprofitar, per arribar a la Facultat de Lletres.

Només de sortir de l’ascensor et trobes amb un jardinet completament envoltat d’una glicina anyosa. Al llarg de l’any la glicina ofereix una metamorfosi admirable. De les branques nues de l’hivern passa a una gernació de fulles verdes durant l’estiu. Però a la primavera, ah, a la primavera, la glicina assoleix tota l’esplendor a mitjans d’abril, quan s’omple de desenes de ramells de flors de color violeta. És un esclat.

Llàstima que no puc afegir a aquest post una mica d’essència de glicina, per gaudir també del perfum de les flors, que ja flaires quan esperes l’ascensor, cinc pisos més avall del jardinet. Mereix una visita!

Vaig fer la fotografia de la glicina despullada, amb gat, el dissabte 20 de març i les de la glicina ben guarnida el dilluns 19 d’abril.