dimarts, 31 d’agost de 2010

Diari del Líban (III)

I comencem a prendre encara més consciència de la religiositat del país. Pugem a Harissa, una de les muntanyes del costat, per visitar la imatge de la Mare de Déu del Líban, que es veu des de molts quilòmetres de distància, no tan gegantesca com el Crist Redemptor de Rio de Janeiro, però la mateixa idea, i la moderníssima basílica que fa ben poc van construir darrere seu, maronites ambdues. Però a Harissa també hi ha la basílica de Sant Pau, melquita. Uns i altres, cristians del Líban. Hi ha 18 confessions religioses diferents que intenten de conviure al país longilini. Els nostres amics són maronites. A les fotografies, de dalt a baix, la imatge de la Verge retallada en el cel amb la proa de la basílica i el joc de cúpules de la basílica de Sant Pau. Des del mirador, la badia de Jounieh, que la meva amiga considera la més meravellosa del món. I ha vist molt de món!

dilluns, 30 d’agost de 2010

Diari del Líban (II)

Comencem a prendre consciència de l’orografia del país. Agafem l’autovia que travessa el país longilini, direcció nord. La deixem ben aviat per enfilar revolts, gorgues, boscos, cims, precipicis, calor, fins que arribem a les grutes de Jeita. A la primera gruta, estalactites i estalagmites de capricioses formes i colors fan les delícies no només de nosaltres, sinó també de grans grups de mainades, alguns han vingut de Síria, altres de col·legis del país. Penso en les coves de Mallorca. A l’altra gruta tenim sort i naveguem sols pel riu subterrani. Em ve a la memòria Ludwig, el film de Visconti. Ens fan deixar les càmeres i els mòbils a l’entrada. Som a la vall de Nahr el-Kelb, “el riu del gos”, o “del llop”, segons els grecs. Una companyia alemanya es va ocupar d’arreglar l’indret, de posar un telefèric amb cabines, després de la darrera guerra, fa uns quinze anys.

diumenge, 29 d’agost de 2010

Diari del Líban (I)

Beirut, la capital del Líban, és una ciutat gran, ajaçada enfront del mar i enfilada a les nombroses muntanyes que la limiten per l’esquena. La casa dels nostres amics està enlairada, en una mena de Vallvidrera per entendre’ns, és a dir, amb tot Beirut als peus. I el mar que no s’acaba mai. Ni la càmera, ni la mirada no arriben a abastar el que els finestrals ens ofereixen. La vista em fa pensar en la de Riverside Drive sobre el Hudson, amb els vaixells de càrrega ancorats, ara aquí, ara allà, enmig de la badia, només que New Jersey no és a l’horitzó. Quasi la meitat dels habitants del país viuen a la capital. Al Líban només hi ha quatre milions de libanesos. Més de quinze milions més estan escampats pel món. Poble de viatgers. País longilini. Terra cobejada.


dissabte, 28 d’agost de 2010

Un temple

No és a Grècia, no és a Itàlia, és al Líban, és el temple de Bacus que els romans van construir a Baalbek, a la vall de la Bekaa. No n’havia vist mai cap de tan espectacular. El vaig fotografiar la setmana passada, el dijous 19 d’agost, al migdia, a més de 40 graus de temperatura, des del temple de Júpiter, mentre pels altaveus sonava fort la pregària de l’imam, en ple ramadà.


Gràcies per haver mirat per les “Finestres”, de diversos anys i de diversos viatges. Abans de marxar les vaig programar.

divendres, 27 d’agost de 2010

Finestres (i XI)

L’Arc d’Hadrià, vist des de la finestra posterior d’un taxi grec, sobreviu al costat del Temple de Zeus d’altíssimes columnes esveltes i de semàfors, enmig del trafegós centre d’Atenes. Vaig aprofitar el camí de l’aeroport per fotografiar-lo. Els viatges de treball a vegades no donen per a gaire més.


dijous, 26 d’agost de 2010

Finestres (X)

Les Cappelle Medicee, a Florència, s'entreveien així, des de les finestres amb porticons de llibret verdosos, d’aquells que es poden obrir sencers, o només la meitat de baix, cap amunt, de les cases italianes. La finestra s’obria al dia i la nit, el crepuscle i l’aurora, de la vida bulliciosa del mercat, i dels bells marbres tallats per Michelangelo.


dimecres, 25 d’agost de 2010

Finestres (IX)

Vaig contemplar el pic del Zermatt pacientment, a totes hores. No em volia perdre el seu pas de blanc a rosa, que per això és un dels cims del Monte Rosa. S’hi torna, de rosa, quan la tarda s’acaba, quan el sol el llepa de biaix, quan l’hora esdevé dolça. O això em va semblar.


dimarts, 24 d’agost de 2010

Finestres (VIII)

Menjar flors de carabassó arrebossades i contemplar Campo de’ Fiori, amb la fosca escultura inerta al mig i la vida acolorida del carrer, des de la finestra de La Carbonara, en plena Roma renaixentista i contemporània. Un plaer que repeteixo cada vegada que em perdo, voluntàriament, a Roma.


dilluns, 23 d’agost de 2010

Finestres (VII)

Llevar-se al matí, obrir les cortines, mirar per la finestra i trobar el Panteó, cara a cara, foragita tots els mals esperits. Un privilegi. A vegades, convé.


diumenge, 22 d’agost de 2010

Finestres (VI)

Aquesta vista de finestra és cap endins. La finestra del meu estudi de Romanyà, durant anys. Que havia estat també la finestra des de la qual Mercè Rodoreda mirava el jardí, mentre acabava Mirall trencat, descrivia casa i entorn a Viatges i flors i creava la seva darrera novel·la Quanta, quanta guerra...


dissabte, 21 d’agost de 2010

Finestres (V)

Al costat de l’hotel, la casa de Nietzsche, ara museu. El petit poble de Sils-Maria davant per davant de la finestra de l’escriptor. La vista del torrent que saltirona paral·lel al carrer principal del poble. Els cims alpins serveixen de teló de fons del campanar de l’església, amb gall, això és protestant. La casa dóna l’esquena a la Marmoré, la primera muntanya que vaig pujar a peu, fins al cim.


divendres, 20 d’agost de 2010

Finestres (IV)

La fusta clara, només polida, de l’hotel de Sils-Maria era la imatge genuïna de les cases dels Alps. A la finestra els alts avets negres, els punxeguts cimals i les glaceres eternes, alguna xemeneia i teulats de pissarra. Els esquellerincs dels cavalls i el xerroteig de l’aigua del torrent posaven la música de fons.


dijous, 19 d’agost de 2010

Finestres (III)

La finestra, més aviat balcó, a Morat, era oberta al llac del mateix nom. El llac, a la mida de la nostra vista, el podies abastar sencer. Vorejat de turons amables, conreats de vinyes, de prats i de cases càlides. M’agradava recolzar-me a la finestra i seguir el recorregut del vaixell que travessa el llac. Continuava sent l’estiu de 2004.


dimecres, 18 d’agost de 2010

Finestres (II)

La meva primera finestra suïssa va ser a Coppet, a pocs quilòmetres de Ginebra, a la riba del llac Léman. Sabia que rere meu s’aixecava el castell de Coppet, el de Madame de Staël. Però jo mirava endavant. Les aigües del llac, com un mar, el Mont Blanc a l’altra riba. Era l’inici dels estius a Suïssa. Era l’estiu del 2004.


dimarts, 17 d’agost de 2010

Finestres (I)

Va ser a primers d’abril de l’any 2004 quan vaig mirar per primera vegada a través de les finestres de la cambra cantonera de Riverside Drive. L'hivern es fonia. El Hudson i New Jersey al fons, d’una banda. De l’altra, desenes de dipòsits d’aigua damunt dels teulats de Manhattan, amb l’Empire State, com un iceberg, al fons.


dilluns, 16 d’agost de 2010

Dolguts amb Thomas Mann

Devia ser a finals dels anys quaranta del segle XX. Va tenir lloc en un auditori de la ciutat de Zuric. Un grup d’estudiants de l’ETH (Escola Politècnica Federal de Zuric) va decidir d’anar a escoltar Thomas Mann, que hi donava una conferència. Arriben a la sala i els diuen que, si volen entrar, han de pagar entrada. No tenen gaire diners, són temps difícils. Tanmateix paguen dos francs, l’equivalent del preu de dos dinars, i entren.


Apareix Mann i s’asseu a l’escenari. Sense cap explicació, es posa a llegir un capítol de la seva darrera obra Doctor Faust, el va llegir sencer, sense aixecar la vista del paper ni una sola vegada. En acabant es va aixecar i se’n va anar.


M’ho va explicar fa pocs anys, dolgut encara, un dels estudiants que hi era. Hi vaig pensar l’altre dia a Camprodon, quan la tarda acabava i llegia La muntanya màgica. I vaig fer la fotografia.

diumenge, 15 d’agost de 2010

Big Sur

He llegit al diari que un dels fills d’en Clint Eastwood ha estat a Mallorca aquest dies d’agost. Sembla que viu a Carmel, a Califòrnia. El periodista explicava que l’home ha volgut conèixer el poble del frare franciscà Juníper Serra, el fundador de tantes missions californianes, una justament a Carmel.


Les vaig visitar, l’agost de 1979, la missió i la casa de Serra, una masia catalana a l’americana, i la ciutat de Carmel. Per ser més exactes, ens vam trobar a Carmel, perquè volíem arribar a Big Sur, tot cercant una altra casa d’Henry Miller.


Henry Miller havia nascut a New York i va viure a París durant la dècada dels anys trenta del segle XX. Quan va tornar als Estats Units, es va instal·lar a Big Sur, durant molts anys. Miller va escriure a Big Sur, sol amb el mar i el cel i els arbres.


El paisatge és extraordinari. L’oceà, els amples xiprers del Pacífic, les platges inacabables, i desertes, els penya-segats de roques foscants. La reserva natural de Point Lobos és espectacularment salvatge.


Si vull recordar, revisito The Sandpiper, aquella història d’amor turmentosa entre Richard Burton i Elizabeth Taylor, una altra vegada. I és que també m’agrada molt The Shadow of Your Smile, la música del film enregistrat a Big Sur. O miro les diapositives, com la que he fotografiat per il·lustrar el text d’avui.

dissabte, 14 d’agost de 2010

Les torres de Camprodon

Torres més altes caigueren. Ja ho digué Horaci: més sovint els grans pins són agitats pels vents i les torres elevades cauen amb una caiguda més feixuga i els llamps fereixen els cimals de les altes muntanyes. O el que diu el refrany català: tot el que puja, baixa. Les torres de Camprodon són d’una alçada lleugera, prudent.

A les fotografies es poden veure, de dalt a baix, la torre del rellotge, el campanar del Monestir de Sant Pere, la torratxa d’una de les cases senyorials de la vila. Les vaig fer el 7 d’agost.

divendres, 13 d’agost de 2010

Les flors de Camprodon

Tinc un llibre sobre la flora dels Alps, conseqüència dels estius a Suïssa. Però no tinc cap llibre sobre la flora dels Pirineus. Ara necessitaria un llibre d’aquest tipus per identificar les flors humils de marges i marjades que em van robar el cor i que vaig fotografiar a Camprodon, la setmana passada.

M’enfada no saber posar noms a les coses. Us ho agrairé moltíssim si em presenteu totes aquestes flors, pel seu nom. Us en deixo aquestes mostres.

dijous, 12 d’agost de 2010

Els ulls petris de Camprodon

Els arbres són sempre els mateixos, però sempre són diferents, moren i poden tornar a néixer. Les pedres, ben disposades, no sempre suporten el pas dels anys, les envestides de les tempestes, el buf furient dels vents, l’urc destructor dels humans.

A les fotografies es poden veure, de dalt a baix, el gran ull badat del pont nou sobre el Ter; l’ull que regalima aigua d’una de les múltiples fonts que ornen la vila, la font del Monestir; i el frontó del Monestir de Sant Pere amb l’ull enreixat i la muntanya al fons. Les vaig fer el 8 d’agost passat.

dimarts, 10 d’agost de 2010

Els verds camins de Camprodon

Un camí arbrat que faci bona ombra al caminant; un banc per seure que ofereixi bon repós al caminant; la promesa de l’aigua, ja sigui de la font, ja sigui del riu, que faci sonora cantarella al caminant, i companyia.

A les fotografies es poden veure, de dalt a baix, el verd camí del passeig de la Font Nova, el verd camí del passeig Maristany i el verd camí de la Font del Ferro. Les vaig fer el 7 d’agost passat.

diumenge, 8 d’agost de 2010

Préssecs saborosos

Parlo dels préssecs del pic de l’estiu, que aquest any són més saborosos que mai. Sempre em criden la mirada. Però no el tacte, massa pelut.


Vet aquí, doncs, aquesta natura morta fotogràfica -que els pinzells els tinc abandonats-, d’uns préssecs a casa, aquesta setmana.


Just per recordar aquell poema de Carner, “Cal·lídia i els préssecs”, del recull Els fruits saborosos. En copio les tres primeres estrofes. Que vagi de gust!


Ton seny, oh previsora, de mon delit és causa.

De l’arbre en primavera vas respectar la flor

i ara tos braços nus m’allarguen com un do

el fruit perfecte, arrodonit amb pausa.


El teu esguard s’ha fet un destí que em vigila.

Semblen els préssecs més rodons en els teus dits.

Apagues cants de cel i fresses de la vila:

ets tota com un dia d’agost que no vol crits.


Ja de l’estiu van coronant-te les diades

per dol en la memòria dels dies que vindran.

El ventijol s’adorm, les fulles són fermades,

l’aigua reposa amb una claror que està sotjant.

divendres, 6 d’agost de 2010

Condom i Rodoreda van ser la Ketty

Un dia va trucar el telèfon. A l’altre cantó del fil, una veu em va dir que era el nét d’en Felipet, l’amic de la infantesa de Mercè Rodoreda. Als enamorats de la literatura, aquestes coses ens arriben endins.


En Felipet i la Mercè, nena, són protagonistes del conte El bany. Rodoreda hi escriu: “[Felipet] estava una mica cohibit perquè aquella era una Mercè diferent, una Mercè color de flama que se n’anava a fer comèdia. Al darrer acte la treien mig ofegada d’una caixa de cabals. ‘Els braços i les cames morts sents? Has de fer el mort’, li deia el director a cada assaig, car ella, sense adonar-se’n, s’enrigidia tota als braços de l’home que la duia. [...] A la meitat d’un acte sortí d’escena per les bambolines i després no es recordà que havia de tancar els ulls quan la treien de la caixa de cabals i la duien en braços asfixiada. Quan la cridaren: Ketty, Ketty, no respongué. Ja no recordava que era el seu nom en la comèdia. Caigué el teló.”


L’obra que va representar Rodoreda, als cinc anys, al Teatre Torrent de les Flors de Barcelona, el mes de març de 1913, era El misteriós Jimmy Samson, de Pau Armstrong, que havia estat traduïda al català l’any abans.


Un mes de març de 1935, al desaparegut Teatre Carme de Palamós, Dolors Condom, l’estimada professora de llatí, feia també de Ketty en la mateixa obra, tal i com es pot veure en el repartiment de la fotografia que il·lustra aquest post. Tenia nou anys. La professora recorda perfectament l’escena de la caixa forta, d’on l’havien de treure mig morta. És una delícia sentir-li explicar.

dimecres, 4 d’agost de 2010

Rilke i les estrelles

Vet aquí on menen els camins inextricables de les ments dels poetes, quan volen tirar floretes a una senyora. Som a l’estiu de 1926. Rainer Maria Rilke manté una correspondència viva i intensa amb la poeta russa Marina Tsvietàieva. No s’arribaran a conèixer mai, però es van estimar per carta. L’amor de lluny té això, és epistolar.


La connexió és la següent. Rilke diu a Marina que és una estrella. Aleshores recorda la nova estrella que l’astrònom Tycho Brahe va descobrir l’any 1572 en la constel·lació de Cassiopea. I, tot seguit, el poeta provençal Frederic Mistral mereix un parèntesi en aquesta carta que Rilke va escriure a la seva amiga, el 28 de juliol de 1926. Mistral era una estrella per a Rilke, potser perquè havia rebut el premi Nobel.


(I no és cert, o potser m’equivoco, que precisament aquesta estrella, Alfa, de la constel·lació Lira, visible des de tota la Provença i de les terres mediterrànies és la que ara brilla i s’anomena Mistral? I, potser per tal que nosaltres poguéssim creure fermament en el nostre temps, calia una cosa d’aquest tipus: un poeta portat a les estrelles? Un dia diràs a la teva filla, quan t’aturis a Maillane: vet aquí “Mistral”, que bell és aquesta nit. Finalment, ja no es tracta dels rètols amb noms als carrers, ara es tracta de la “glòria”.)


Vaig fotografiar aquesta vista de Praga, el mes de juny de l’any 2005, des de la torre del Clementinum, l’observatori astronòmic de la ciutat on Rilke va néixer i on Tycho Brahe mirava (i descobria) les estrelles.

dimarts, 3 d’agost de 2010

Ales d’àngel


La meva mare es deia Angelina. La meva àvia, i padrina, es deia Angelina. Quan jo vaig néixer, em van posar Maria Àngela. Angelina no, que ja n’hi ha dues, va dir la meva mare. Passats els anys, vaig fondre en l’escriptura els dos noms en un de sol: Mariàngela, com m’havien dit sempre. Ahir era el dia del nostre sant, la Mare de Déu dels Àngels. I, al meu costat, hi havia dos àngels i dues àngeles.

El primer dia de classe de grec a l’Institut Jaume Vicens Vives de Girona, quan encara era l’Institut de Girona, l’únic de la ciutat, al capdamunt del carrer de la Força, el senyor Golobardes, el professor, ens va preguntar el nom a tots i cadascun dels estudiants de cinquè curs de l’antic batxillerat de Lletres. Ens volia fer veure que la major part dels nostres noms venia del grec. Sempre més he recordat, amb un cert orgull, el que em va dir: senyoreta Vilallonga, vostè és una missatgera dels déus.

Vaig fer la fotografia de l’àngela de la Betshesda Fountain de Central Park, a New York, el mes d’agost de 2009.

dilluns, 2 d’agost de 2010

El castell de Cetines

Ho demanava l’acadèmic Ramon d’Alòs-Moner i de Dou, l’any que ve farà cent anys: “Y un hom se feia l’ilusió de veure, potser en dia no llunyà, dintre la cel·la del Partenon, l’elogi del castell de Cetines fet per boca del rei Pere, posat en làpida catalana y grega, que recordés a la posteritat que aquelles bandes de catalans, com diu en Gregorovius, no eren pas tant barbres ni tant privades del sentiment de bellesa com se·ls ha acostumat a representar.”


Es farà realitat en poques setmanes. El document de 1380 del rei Pere III el Cerimoniós que conté el primer i famós elogi del Partenó “la pus richa joya qui al mont sia” s’està gravant en marbre en català, grec, anglès i castellà, i es posarà als peus dels Propileus, a l’Acròpolis d’Atenes. L’hel·lenista Eusebi Ayensa, actual director de l’Instituto Cervantes d’Atenes, és el promotor de la placa.


En aquelles conferències publicades l’any 1911, sota el títol Impressions d’un viatge a la Grecia, Ramon d’Alòs-Moner recordava la seva primera visita a l’Acròpolis acompanyat d’un emocionat Antoni Rubió i Lluch, el seu mestre i el descobridor de la frase reial, i deia: “Y la llengua catalana havia ressonat plena de vida, victoriosa, en els Propyleus, convertits en palau y el Parthenon havia sentit les pregaries a la Mare de Déu que en el pus bell catalanesc del món li dirigien els almugàvers.”


Potser serà el moment de promoure l’Itinerari literari “L’Atenes dels catalans” que va crear la Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari de la Universitat de Girona.


Vaig fer la fotografia del rocam de l’Acròpolis el mes de febrer de 2008.