Cartes d’amor

Fins i tot quan són peces literàries, vull dir cartes escrites per a ser publicades, és un fet que els epistolaris són repetitius, sobretot si es tracta de cartes d’amor. Ho explico als estudiants, quan analitzem les Heroides d’Ovidi, per exemple. En aquell aplec de cartes que Ovidi va imaginar, tot d’heroïnes mítiques escriuen una carta al seu amor absent. Així podem llegir una carta de Dido a Eneas, una altra de Penèlope a Ulisses, una d’Ariadna a Teseu, una de Fedra a Hipòlit o una de Safo a Faó, entre d’altres. Les paraules que mostren nostàlgia i enyor s’hi repeteixen, així com els retrets per l’absència. Fixen els tòpics dels epistolaris amorosos. Però, ai, més val no llegir una carta rere l’altra: cansen. Hi he pensat mentre llegia les cartes que Armand Obiols va escriure a Mercè Rodoreda, recollides ara en una edició totes juntes i sense les respostes de l’autora de Mirall trencat. Serà que ja només em complau de llegir i rellegir les belles cartes d’amor que m’han enviat a mi i que he correspost?

A la il·lustració, Fil·lis escriu una carta a Demofont, en una miniatura d’una traducció francesa de l’obra ovidiana, manuscrita de finals del segle XVI i conservada a la Bibliothèque Nationale de France.