dimarts, 22 de novembre de 2011

Sarah i Marilyn

A primers de gener de l’any 2006 vaig visitar, a New York, una fascinant exposició sobre Sarah Bernhardt al The Jewish Museum, a la cinquena avinguda. Ens hi van portar uns amics jueus newyorkers. La mare de la Bernhardt era jueva. Ella va ser batejada i educada en el catolicisme. Però això no li va impedir de patir atacs antisemites, explicaven els comissaris de la mostra.

A les sales blau elèctric fosc del museu, la Bernhardt brillava en les reproduccions fotogràfiques que s’hi podien veure, vestida de dama de les camèlies o de Cleòpatra, de Joana d’Arc o de Tosca, de Medea o de Teodora, pintada per Lepage o per Mucha, per Spingler o per Clairin, fotografiada per Nadar o esculpida per Abbéma. Exposaven també molts dels seus vestits i el seu mirall, un moble considerable amb la divisa que va triar per a definir-se: “Quand même”. Molta Sarah!

Un dels apartats de l’exposició el van titular “Afterlife”, i era dedicat a la recepció i la pervivència de l’actriu. La presidia una gran imatge de Marilyn Monroe i aquesta frase escrita en lletres capitals: “Who do you think do are? Sarah Bernhardt.” I s’hi podia veure repetidament l’escena de la pel·lícula de Billy Wilder, The Seven Year Itch, de 1955, quan Marilyn Monroe diu: “Every time I show my teeth on television, I’m appearing before more people than Sarah Bernhardt appeared before in her whole career. It’s something to think about... I wish I were old enough to have seen Sarah Bernhardt. Was she magnificent?” 

Tinc el catàleg: pura delícia. L’he recuperat ara que, segons les revistes de moda, es torna a portar el fedora, un barret que ella lluïa en la representació de l’obra del mateix nom de Victorien Sardou. Hi penso sempre que em menjo una sara, el pastisset que porta el seu nom. 

Al minut 11 del video que il·lustra el post, podreu veure el monòleg de la Monroe amb les mencions de la Bernhardt. 

7 comentaris:

  1. Dones de barret -de treure-se'l al seu pas- podríem dir, en portessin o no.
    Jo també penso en la Bernhard quan menjo una sara, ummm...

    ResponElimina
  2. Un post deliciós i ple d'evocacions.
    Curiosament el pastisset conegut amb el nom de Sara mai em podrà recordar la Bernhardt perquè Sara s'ho deia aquella que he estimat més que a ningú: la meva mare.
    Un petó, Mariàngela!

    ResponElimina
  3. Chapeau, sí senyora! Abraçada, Teresa!

    Fas teus aquells versos de Virgili, Glòria: “El pollancre és a Hèrcules agradosíssim, com la vinya a Bacus, la murtra a la formosa Venus o els seus llorers a Febus; Fil·lis ama els avellaners, mentre Fil·lis els amarà, ni la murtra vencerà els avellaners, ni el llorer de Febus.” Un petó també per a tu.

    ResponElimina
  4. Amb 18 anys la meva filla Mireia, ara a l'Institut del Teatre, va interpretar Medea al l'Escorxador de Lleida.
    Coincidia amb una exposició de Mucha al Caixafòrum de Barcelona.
    Al fulletó, un póster de Sarah al Teatre de la Reinassance... estrenant Medea.

    Vaig fer-me amb una bona quantitat d'aquests opuscles que, convenientment retallats, es van convertir en uns preciosos punts de llibre per als espectadors de la "nova" Medea.

    http://www.allposters.es/-sp/Medea-Posters_i6370726_.htm

    Petons!

    ResponElimina
  5. Ah, la Mireia nineta dels teus ulls, Ignasi! Està contenta a l'Institut del Teatre? Són preciosos aquests cartells de Mucha. Petons també.

    ResponElimina
  6. Contenta es poc, fascinada.
    Cada divendres quan torna a Lleida explica meravelles... i se'n va a assajar amb els Garlic Lollipops, el seu grup de rock.
    Estem entretinguts!

    ResponElimina
  7. Que tranquils que estem els pares, quan els fills han trobat el seu camí! I ens enriqueix! Que per molts anys, Ignasi!

    ResponElimina