dilluns, 14 de novembre de 2011

Les ciutats de Comadira

Hi ha un poema de Narcís Comadira que es titula “Les ciutats”, que he llegit als meus estudiants en aquelles classes de llatí memorables que anàvem a fer a Roma, anada i tornada el mateix dia, quan aquella companyia aèria irlandesa amanyagava els gironins amb el secret propòsit d’abandonar-nos pels barcelonins. 
He llegit que Morosini,
general ambaixador
de Venècia, volgué
endur-se les escultures
del frontó del Partenó.
Va fer muntar una bastida,
hi va fer grimpar els esclaus
i, en el moment més difícil,
algun puntal va fallar.
Caigueren homes i estàtues.
Decebut, el general
va abandonar el seu projecte.
Ell les volia senceres.
Els trossos allà escampats
varen servir per fer cases.
Molts savis han meditat
sobre el sorprenent misteri
de poder crear bellesa
a partir d’un bloc de marbre.
Pocs sobre el camí contrari:
treure un carreu escairat
del tors d’algun déu antic,
convertir en grava una Venus,
poder trepitjar llambordes
fetes d’homes sagrats…
Així s’han fet les ciutats:
construïdes lentament
amb pedres que ahir van ser
vides humanes: amors,
sofriments que ningú recorda.
L’he volgut recordar, després d’haver assistit a la representació-homenatge Estimat Comadira que va tenir lloc el dia dels Difunts, al Teatre Municipal de Girona. A la fotografia, el dibuix de la portada del meu llibre Els arbres, que Comadira va il·lustrar amb un dibuix per a cada arbre. 

6 comentaris:

  1. Té raó Comadira quan diu:

    Molts savis han meditat
    sobre el sorprenent misteri
    de poder crear bellesa
    a partir d’un bloc de marbre.
    Pocs sobre el camí contrari

    Penso en el meu poble, St. Martí Sarroca, la gent pujava al castell a buscar pedres per construir les cases i així ha passat amb molts monuments.

    ...trepitjar llambordes fetes d'homes sagrats...

    ResponElimina
  2. Potser també inspirarà a altres homes, la destrucció per escriure poesia. I l'anàlisi, no és sinó fragmentar el discurs per tornar-lo a bastir amb altres paraules? Magnífic poema, el de Comadira. No el coneixia, gràcies.

    ResponElimina
  3. Al igual que Pessoa ho deia de l'Art, potser els homes sagrats no són sinó una il·lusió. Gran poema.

    ResponElimina
  4. Las ciudades tienen un encanto particular. Ciudades visibles, como las que visitamos; "ciudades invisibles", como las que visita en su bello libro Italo Calvino.
    Un abrazo.

    ResponElimina
  5. Comadira és ja un símbol per Girona. Recordo les personals il·lustracions que va fer pel teu llibre, tan bonic.
    Un petó!

    ResponElimina
  6. Privilegi del poeta: veure l'altre cantó de la realitat i saber-ho expressar amb paraules ben dites, con en aquest pema. Gràcies per les vostres reflexions, amics lectors, Camil·la, Cantireta, Lapsus calami, José Julio, Glòria, més enllà del poema, per acabar el poema.

    I si ho són tots de sagrats els éssers humans, només pel fet de ser?

    Algunos seres humanos son tan invisibles para otros seres humanos como las ciudades de Calvino?

    De dins, ben endins, va sortir aquell libre, Glòria.

    Una abraçada coral!

    ResponElimina