No sé si m’agrada més veure-ho escrit amb lletres o amb números. L’u no és pas el meu número. Però no deixa de ser bonic de viure el dia 11 del mes 11 de l’any 11. Per allò de l’harmonia, de l’anàfora. De fet, aquesta data així com apareix a l’inici d’aquest post ja va ser, fa dos mil anys. Aquell dia de novembre de l’any 11 el pobre Ovidi, es va tornar a despertar a la riba del Mar Negre, aclaparat pel seu exili. Potser es va aixecar aviat, la imatge tristíssima de la seva darrera nit a Roma sovint no el deixava dormir. Potser va anar a pescar, com solia, perquè el dia no se li fes tan llarg. Potser després encara va escriure alguns versos per allunyar-se dels mals i tornar a suplicar el retorn. Com aquests:
“Si s’alleugés la ira del cèsar invencible, de cants de joia bé prou te’n donaria. I, amb tot, com lleugera fou abans, cap obra meva no tornarà a ésser lleugera: ja basta que una vegada els meus versos hagin escampat les meves plasenteries. Cantaré sobre uns temes que puguin plaure a ell, només que em tregui una part del meu càstig i pugui fugir del país dels bàrbars i dels getes cruels. Entretant, ¿quin serà el tema dels meus llibres, sinó la tristesa? Aquesta és la flauta apropiada al meu funeral.”
La traducció, extreta de l’edició de la Fundació Bernat Metge, és de Carme Boyé i de l’any 1966. La il·lustració prové d’una edició del segle XVII.
Entrades
Ovidi s'enyorava de la seva pàtria, però no va deixar d'escriure. Escriure, doncs, com una pàtria.
ResponElimina¡Qué bien traído Ovidio hasta hoy y en el día de hoy para que nos acompañe en fecha singular!
ResponEliminaUn abrazo, Mariàngela.
Ben cert, Teresa. En ocasions es queixa que ja hi ha mots que no li surten perquè ha barrejat la seva llengua llatina amb la llengua bàrbara. Només li quedaven els mots, de la pàtria!
ResponEliminaBuena compañía la de Ovidio, seguro, José Julio!