L’any 1959, el dia abans de ser ordenat capellà, Modest Prats va escriure una “Oració de les mans”, ara publicada al volum Homilies d’Organyà. El text, colpidor, és d’una gran bellesa. N’extrec aquest fragment. “Tenim la pell dura, Senyor. Hem heretat el contacte del mall i l’enclusa. Fem flaire dels cascos dels cavalls que varen cremar els tres ferrers de les alegries. Són roges d’estar al costat de la fornal, esperant la roentor de la rella.”
L’any 1945, l’escriptor austríac Hermann Broch va escriure La mort de Virgili, un doll de paraules inexhaurible i un diàleg amb el món antic. A la primera part de la novel·la llegim: “Oh mà, mà que toca, palpa, recull, tanca, oh dits i puntes dels dits, aspres i suaus i tous, pell viva, superfície superior de la foscor de l’ànima, desclosa amb les mans alçades! Sempre havia sentit a les mans aquest batec estrany i gairebé volcànic, sempre l’havia acompanyat el pressentiment d’una estranya vida pròpia de les seves mans.”
Leonardo da Vinci va fer l’estudi de mans que il·lustra les lúcides mans de Prats i Broch, pels volts de 1474.
Entrades
Gràcies per aquests dos fragments, tots dos preciosos, el de Modest Prats però, m'ha posat la pell de gallina...
ResponEliminaLes mans: instruments eficaços del cervell humà!
ResponEliminaMolt bells fragments. El de Modest prats més punyent, el de Broch sumptuosament literari i l'estu de Leonardo no pot ser més adequat. No em sé imaginar viure sense mans.
ResponEliminaUn petó, Mariàngela.
Si tens ocasió de llegir l'oració sencera, t'agradarà molt Camil·la.
ResponEliminaQuina definició tan encertada, Teresa!
Sense les mans el sentit del tacte tindria ben poc sentit, Glòria. Petó.