El poeta quatrecentista Pere Torroella va posar al seu fill el nom de Diomedes. L’humanista balear, també quatrecentista, Ferran Valentí va tenir més fills i tanta inspiració grega com Torroella. Vet aquí els noms de la prole valentina de clar predomini femení: Teseu, Hipòlita, Fedra, Adriana, Policena i Lucrècia. Aquest darrer nom, llatí, va tenir una certa fortuna en aquesta època. El papa Alexandre VI, quatrecentista, ja es veu que va preferir el món romà perquè va posar als seus quatre fills els noms de Lucrècia i Cèsar, a més dels nostrats Joan i Jofré.
Si el nom fa la cosa, aquestes fillades tenien damunt les espatlles el pes de tota la mitologia grega i de tota la història romana.
Il·lustra aquest post nominatiu un presumpte retrat de Lucrècia Borja: santa Caterina d’Alexandria de Pinturicchio, que es troba en una de les sales de l’apartament Borja del Vaticà.
Entrades
Si el nom fa la cosa.... no ho sé si fa la cosa, però moltes vegades mirant algú he pensat que el nom no li esqueia...
ResponEliminaQuina decisió més difícil, quanta responsabilitat, quanta il·lusió, a l'hora de triar el nom d'un fill o d'una filla!
ResponEliminaNo sé si el nom fa la cosa, estimada amiga. Però a mi sempre m'ha fet molta impressió portar el nom de Teresa. Si mires el calendari veuràs quin pes hi tenen, unes quantes Tereses, per no parlar de la Ben Plantada, tot un arquetip.
ResponEliminaDe fet, hi ha gent que es canvia el nom, i no són només els monjos, Camil·la.
ResponEliminaPotser hi ha algú que ho té molt clar des d'un primer moment i potser la primera cosa que fa el fill, quan té ús de raó, és canviar-lo, Núria!
En fa d'impressió el teu nom, Teresa. Honor i responsabilitat per a tu. Les Tereses que evoques segur que n'estan orgulloses de com el portes!